Sabates vermelles

Un dels millor moments del dia era quan passejava pel Passeig de Gràcia de Barcelona a la sortida de la feina.
Li agradava caminar sobre l’asfalt de la gran ciutat i mirar els aparadors d’aquelles botigues prohibides.

Hi havia una sabateria per la que tenia especial predilecció.
I va ser allà on va trobar aquelles sabates... Pell vermella lluent, tacó d’agulla, disseny italià probablement. Les sabates més boniques i refinades que mai havia vist. Elegants, seductores, una verdadera peça de museu.
Llavors abaixava el cap i es mirava els peus. Com era habitual en ella, duia aquelles sabates negres senzilles i còmodes, adaptades des de feia temps a la seva forma.
Aixecava la vista una altra vegada i tot contemplant aquelles sabates vermelles, començava a rumiar amb què hi conjuntarien.
I era així com iniciava el seu particular viatge calçada amb les sabates màgiques.
Recordava aquell vestit de cocktail negre que mai havia pogut estrenar per no donar-se l’ocasió adequada a ell, i que lluiria a la perfecció amb les sabates vermelles.
Es podria cobrir les espatlles amb aquella pashmina de caixmir que una vella amiga li va portar de Milà i que desava amb tanta cura a l’armari.
I s’hauria de fer alguna cosa amb els cabells.Un recollit la faria més esvelta. Podria anar a la perruqueria sense cap raó concreta, més que la de que aquelles belles sabates no mereixien menys.
No li agradava massa dur joies, però aquelles arracades de brillants de l’àvia que no es posava més que per celebracions i sempre patint per no perdre-les, li donarien un toc sofisticat.
I havent deixat enrere el Passeig de Gràcia seguia imaginant els últims detalls: pantis, bossa de mà...
Fins que sense adonar-se’n arribava a la porta de casa. I allà mateix, al posar la clau al pany, s’esvaïa la fantasia. Es mirava els peus i portava les atrotinades sabates negres de sempre.

Però una nit de vigília en la que les taquicàrdies li esgarrapaven els llençols va decidir que l’endemà, al sortir de la feina, aniria a comprar-se les sabates encisadores.
Aquella nit de bruixes va somiar que els seus peus eren calçats per dues taques vermelles que l’alçaven en un vol de fantasies inimaginables.

I a l’endemà, a l'acabar la jornada va entrar decidida a la botiga. La dependenta va treure les sabates de la capsa com qui subjecta per primera vegada un nadó. Es va descalçar i es va emprovar aquella divinitat feta objecte.
Els seus peus van notar el fred del cuir i l’opressió d’una forma estreta. Es va mirar al mirall i va adonar-se que havien perdut la lluentor i fins i tot l’elegància que mostraven a l’aparador.
Va seure i va mirar-se les seves sabates negres de batalla, deformades. Com sempre estaven allà, esperant, pacients...

Va sortir de la botiga satisfeta. I abans d’encaminar-se pel Passeig de Gràcia direcció a casa seva, es va mirar els peus i va trobar que les seves sabates negres eren les més boniques i seductores de tota la ciutat.

1er Premi 3ª edició Relat Insòlit

Notícia Ràdio Rubí 11/03/2016
Notícia Diari de Rubí 30/03/2016 

Brúixola

Desconeixia ni com ni quan aquella maleïda brúixola va començar a orientar el seu camí.
Encara que de fet, ja li havia anat bé no haver de prendre decisions. La brúixola decidia el rumb i ell tant sols es limitava a seguir el destí que assenyalava aquell aparell infernal.
Si el que marcava era el nord, ell seguia la senda, sense preguntes. Obeïa sense cap més plantejament. Els punts cardinals no eren més que estacions, cicles marcats.
Tot rutllava sota els paràmetres establerts. Els horitzons eren similars als de la resta de mortals orientats i desorientats alhora.

Però un dia en el que la foscor regnava sobre els paratges de llurs quotidianeitats... la brúixola va ser trepitjada pel seu servil caminant.
L’abisme incert va obrir-se, cobrint-li les entranyes d’un terror immens. Què seria d’ell sense el seu fidel guia? Cap a on encarrilaria els seus pensaments? A on es dirigirien les seves indecises passes?

I quan l’alba va sorgir del cim en el que mai havia parat atenció, va començar a experimentar una sensació totalment desconeguda. Se’n deia... llibertat.



 

"Vols llegir" de Ràdio Nova recita i publica BRÚIXOLA

 

 

La capsa

Aquella dona fascinant, fascinadora, cada dia treia a lluir la seva capsa de secrets.
Era una capsa d’orfebre, amb pedres incrustades, gran i lluent. Un estoig elegant i captivador que produïa moltes curiositats, certs anhels i alguna que altra enveja.
Presumptuosa ella, es vanagloriava de la seva capsa màgica.

Començava el seu ritual posant-se-la sobre les cames. I la lluentor de la capsa atreia mirades tafaneres que acudien a l’espectacle, abduïdes.
La propietària de l’objecte meravellós explicava amb els seus grans dots d’oradora, les mil i una característiques del contingut. Això sí, mai era clara amb el continent, cosa que feia la preuada capsa més atraient.
Acabada l’explicació amagava l’estoig i se l’enduia.
I el públic esbalaït tornava a les seves llars tot captivat encara, pensant en la sort d’aquella dona que posseïa aquells secrets tan màgics.

Entre la gent però, al darrere de tot hi havia un home que amb els anys havia après a desconfiar de la seva pròpia ombra.
Aquell home acudia cada dia, sens falta a la cita. I escoltava entre els altres a la posseïdora dels secrets.
Els assistents cada vegada se sentien més seduïts pel misteriós objecte, però a ell els dubtes el martiritzaven.

Un dia es va decidir a seguir-la, un cop va acabar el seu discurs. I en un descuit en que va deixar la capsa sola, l’home encuriosit la va obrir.
Llavors va poder comprovar el que temia...
De la capsa no en va sortir més que fum. Un fum que enterbolia el fons de l'estoig màgic. I uns minuts després, un cop esvaïda la fumera... res; una capsa buida, insubstancial.

Va tancar la caixa sense que se n’adonés i va tornar a casa entre decebut i satisfet.
Va entrar a la seva habitació i va obrir el calaix de la tauleta de nit. Allà hi desava la seva particular capsa de secrets de metall. Va obrir-la i hi va desar un paper en el que hi havia escrit el nom de la dona i al costat, un verb imperatiu que deia... oblida-la.

 

La dona discreta

Aquella misteriosa dona tenia el poder de ser quasi imperceptible per la resta.
Ella, sempre tan correcta, prudent i discreta, aparentment perfecta a ulls dels altres.
Una pell suau i blanca, quasi transparent cobria un sac de febleses mal curades.
Tenia un caminar gràcil, gairebé volàtil, un pas fràgil però decidit sempre sota aquella trista mirada.
Havia après a passar desapercebuda tal i com s’havia proposat des dels inicis. Tanmateix, quan la societat l’obligava, podia donar una imatge excel•lent, responent a les peticions vanitoses d’aquesta. Feta l’actuació escaient, es treia la màscara de falses aparences i tornava al seu tarannà reservat.

Posseïa un secret però, que no li costava gens d’amagar gràcies al do de l’invisibilitat. Seia en un banc del parc de la ciutat grisa i hi passava llargues estones observant, analitzant, calculant cada gest, cada paraula, cada reacció d’aquells éssers escandalosos.
Gràcies a la constant contemplació i gairebé sense adonar-se’n, havia adquirit la capacitat de manipular-los.
Però aquella dona assenyada, i sensible en la intimitat, no gosaria mai d’utilitzar tals coneixements.

Una tarda, en la que estava asseguda al banc i la va sorprendre la tempesta, va aixecar-se de sobte amb la sensació que ja no li quedava res més per aprendre del predictible ésser humà. I mentre caminava sota la fúria de la pluja, es va encendre una guspira a dins seu que la començà a cremar i a ofegar.
Mai un cel com el d’aquella nit de gènesi havia emès tants llamps, que punxaven com milers d’agulles.

A l’endemà una dona nova trepitjava a pas ferm els carrers de la ciutat, no deixant a cap home o dona indiferent.
Totes les armes que tan acuradament havia desat, van ser desenfundades amb força i certa ràbia. Va aplicar les habilitats apreses aquelles llargues hores al banc del parc i va començar a manegar aquells éssers imperfectes. Els conduïa tal i com a ella li abellia. Dirigits al seu capritx, seduïts, manipulats... Tal era el poder que havia caigut a les seves mans i que ara ja s’havia apoderat d’ella...

Van passar els anys, i el parc en el que la nostra dona havia passat tantes hores asseguda, ara era trepitjat per un edifici fred de vidre.
Diuen que les nits de tempesta si es mira atentament els cristalls de l’edifici, es pot intuir una gràcil figura. Es tracta de la dona discreta, serena, delicada que mai ningú va voler veure i que ara és perceptible tan sols pel àngels.

El pou de les curiositats

Cada matí, la nena dels cabells daurats feia el mateix recorregut per arribar a l’escola. I cada dia passava just davant del pou de pedra.
Com feia diàriament hi passava pel costat, amb indecisa seguretat. Se’l mirava sense aturar el seu pas i seguia el camí rutinari.
Sempre amb el temps just...
Un dia més, se’l mirava de reüll i continuava el seu viatge, tot pensant què hi deuria haver en aquell pou misteriós que tant la inquietava.

Però una nit ja al llit, en la que tenia pessigolles als peus i se’ls sentia prou lluny com per no gratar-se’ls, va pensar en posar el despertador uns minuts abans; el just per no sentir-se culpable. Culpable per saciar curiositats.

I aquell matí, amb el pols accelerat a uns metres del pou, se sentia com la nena juganera que feia temps havia deixat de ser.
Quan hi va ser davant, encara amb la respiració entretallada...
va aclucar els ulls i es va enretirar fent un pas enrere.
...

L’endemà, com cada matí va passar-hi pel costat, ben a prop i el va tocar suaument amb la punta del dit. I li va semblar que fins i tot, li picava l’ullet.
I és que no hi havia res, que la fes sentir més viva que l’emoció de la curiositat no saciada.