Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dimarts, 8 de gener de 2013

Plaer vs Culpa, i viceversa

Com és habitual hom es confecciona una extensa llista de propòsits al començar un nou any. I un dels més típics és del fer una mica de dieta. Fins aquí, bé.

Va ser el dia 1 de gener quan vaig anar a una cafeteria a prendre el primer cafè de l’any.
Just a l’entrada d’aquesta hi havia un cartell amb la fotografia  d’un croissant farcit i lluent, molt apetitós, que es feia anomenar “croissant vegetal”.
Mentre se m’apropava el cambrer amb la intenció de prendre’m nota, el meu cervell va començar a fer tota una sèrie d’associacions de manera molt ràpida.
El meu caparró va maquinar una relació d’auto-excuses, encapçalada per la que jo anomenaria “justificació vegetal”. I és que tot el menjar que vagi acompanyat de la paraula: vegetal, a la força no ha d’engreixar gens. Fins i tot n’hi ha que diuen que aprima! (... un menjar que aprimés ja seria la bomba)
I és clar... el que és el  tema: greix/calories que conté qualsevol croissant, diguem que se’m va colar per algun buit de la meva consciència.

El cas és que em vaig menjar aquell deliciós croissant farcit de pernil dolç, enciam, tomàquet i maionesa. Tan farcidet estava que s’havia de tallar amb forquilla i ganivet. Un delit pels meus famèlics sentits.

El problema va arribar després quan les culpabilitats van començar a atacar-me; un cop el mal ja estava fet, és clar.

Pensant-ho bé, aquell croissant no és més que un símbol de tota una llarga llista de situacions quasi diàries, en les que el plaer i la culpa es combaten en dures batalles. Vet aquí el dilema...

No cal oblidar-se de l’anomenada retenció, que seria l’eina amb la que evitar la culpa, i que tanmateix ens privaria de la satisfacció que s’hagués pogut produir.
Un ex-fumador per exemple, du aquesta eina per bandera, sempre retenint els seus impulsos addictius. O un petó retingut, que és aquell que no es fa per no ser el moment o el lloc adequat (a ningú se li ocorreria besar-se en un enterrament). I n’hi hauria tantes i tantes de situacions...

Aquell maleït i gloriós croissant m’ha fet preguntar-me si existeix algun hedonista que no senti cap mena de culpabilitat en cap moment. I una persona que sempre està fruint sense cap impediment, a la força ha de ser feliç. Però ens atreviríem a dir que en certa manera és irresponsable o indecorós?
Què pesa més la culpabilitat o el desig? Cap a on s’ha de fer decantar la balança?
Qui guanyaria la partida: la Culpa o el Plaer?

Són masses preguntes per un sol croissant però... i lo bo que era??!!


4 comentaris:

  1. Un chandal y un paseo cada día de una horita puede hacer que degustes con frenesí un montón de comida a tu antojo conservando la línea.

    Culpa de qué?: guárdala para cosas más importantes, como por ejemplo considerar que las calorias que te sobran de la dieta le irían muy bien a una parturienta en África que tiene que recorrer 2 horas a pié para que la atiendan rompendo aguas. Deja de mirarte el ombligo.

    ResponElimina
  2. Ais amic anònim... no esperava menys de tu. De fet, no podies respondre d’una altra manera que no fos fent demagògia. Un exemple molt lacrimogen i molt ben trobat per aquest fi, el de la dona africana.
    Tot i que en certa manera et dono raó en lo del melic. Encara que, qui més qui menys, ho fa; i sento dir-te que tu no n’ets cap excepció.

    ResponElimina
  3. Lo de la dona africana, que en concret es deia Xagua, ho vaig veure en un report a la tele, despres de llegir això que hi ha aqui dalt, i que comparaven com a occident ens (et/us) propossem (ses/eu) frivolament prescindir de allò que per tú són problemes, tal i com et deleites en plasmar, mentre que allà és una necessitat vital. No hagués arribat a temps aquesta dona si no pel casual que la van portar en moto (de costadet) fins al centre de part. Va sortir tot bé, però en aquest cas.
    Al meu melic només hi ha borrissol, i sonó m'ho recorden me n'oblido de treure-me'l.

    :)

    ResponElimina
  4. Anònim, en realitat no puc més que donar-te la raó. I n’estic segura que només que visquéssim un dia a la pell de la Xagua, se’ns passarien moltes de les tonteries que tenim.
    Però això no treu que no es pugui parlar i reflexionar sobre d’altres temes que no siguin les misèries humanes, si més no per evadir-nos una mica dels problemes que tots tenim.

    I pensava que, si hi tens borrissol al melic, serà que no te’l mires massa; i això és bona senyal. Clar que, potser que t’hi passis una mica el plomall, noi... :-P

    ResponElimina