Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

divendres, 31 de maig de 2013

'Trepitjant' a Foix

I de sobte ho he vist clar, perquè ...“és quan dormo que hi veig clar”.

No sé si ho he somiat, si ha succeït en realitat o és tan sols una creença. Possiblement sigui un déjà vu. Però el que sé del cert i m’entusiasma, és la visualització nítida i alhora entre nebuloses, de l’anhelat esdeveniment.

Ens trobàvem algun dia futur, segurament llunyà.
I l’encontre era allà, on anys abans havíem planejat, entre rialles i seriositats emmascarades. N’havíem parlat una matinada de tantes, en les que se’ns feien curtes les nostres converses.

I anys després arribava el moment de la trobada davant del mausoleu, davant les paraules del poeta.
No era una frase cèlebre per a nosaltres, ni tenia una importància abrupta per les nostres vides. Però aquella successió de mots, de sobte havia format part de nosaltres i d’aquell destí immediat. Un moment precís que ens unia intensament,  per dur-nos davant d’aquell lloc concret, d’entre tot l’univers.
Una pedra al terra, en un escocell del barri 22@ de Barcelona amb la inscripció de la frase: “M'exalta el nou i m'enamora el vell'.
I va ser allà on et vaig veure d’esquenes, esperant neguitós el moment, després de tants anys d’imaginar-lo entre boirines.
I va ser allà mateix quan et vas girar i no et vaig deixar parlar. Et vaig trepitjar els mots com immediatament faríem després, sobre les paraules del mestre. “Trepitja suaument, per no trencar l’encís...” et vaig suggerir. I vas fer una passa endavant. Tot seguit em vas allargar la mà i a continuació vaig trepitjar-ho jo, delicadament com qui trepitja un entramat de flors de primavera.
I així va ser aquell moment nostre, el nostre moment; un instant intensament poètic, en el que va desaparèixer la resta per ser només nosaltres i potser també, la poesia.

No recordo res més. No sé quan ni com en vam sortir, ni tan sols el comiat. Tant se val, però. Duem la frase calcada als peus, per si ens hem de re-trobar algun dia.
Ja saps, si em busques... m’hauràs de descalçar.



C/Tànger 120 @22 Poblenou (Barcelona)

6 comentaris:

  1. És quan trepitgeu la poesia que hi sentiu clar. Una trobada poètica preciosa, MartinaH!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Sílvia! Que bé que t'agradi.

      Elimina
  2. m'exalta de nou ! i m'enamora encara ( la teva proesia )

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies i... més gràcies, Arnaudeguerau!!

      Elimina
  3. M'exalta i m'enamora aquest vers. No m'estranya que a tu també.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada saber que et succeeix el mateix, Helena.

      Elimina