Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dijous, 25 de juliol del 2013

Pensaments purs

Il·lustració: Catrin Welz-Stein

‘Penso molt en tu, últimament’ van ser les teves paraules; les que porto tatuades sota pell i a foc.
I em vaig mossegar el llavi al sentir-les. Callant-me un ‘si sabessis que ja et pensava quan no et coneixia...’
I sort vaig tenir de dur posada una rebeca. Sinó, haguessis vist l’eriçar de la meva pell.
I sort que la ciutat fa remor d’aglomeracions, que va dissimular els efusius batecs del meu cor.
I sort vaig tenir de que no em preguntessis res. Perquè no hagués pogut pronunciar una sola paraula. No sense haver tartamudejat, ni trobat els mots adequats.
I sort en tinc de que els meus ulls mai han estat vergonyosos. I no vaig deixar de mirar-te en cada fracció de segon en la que em deies ‘penso molt en tu, últimament’.


diumenge, 21 de juliol del 2013

Llop

Ets la boca del llop, jo no sóc caputxeta
 
boscos frondosos i sofàs vermells
remor constant de cruixir d’ullals
sots fets amb urpes, recorregut de pells
empassa, saliva... regust de glòbuls vermells
quan la caputxeta tanca els ulls, el llop udola
riures rojos, rius i contes
tisores tallen l’aire, l’esmicolen
 
Sóc la boca del llop, tu no ets caputxeta
 
 


dijous, 18 de juliol del 2013

Timideses

“Timideses” ha estat escrit conjuntament amb Pep Jardiner de Sentiments, posseïdor de l’art de commoure amb la paraula, i sempre amb discreta elegància.
Superada ja la timidesa del primer poema conjunt... espero tornar a col•laborar properament amb tu, PeP!


 
El fredolic vent dels carrers
m'ha fet entrar al bar de la plaça.
El te negre m'escalfa unes mans
tremoloses d’un cos desangelat.
 
Un sorollós xerric de la porta
ha donat entrada a una olor de mel.
Tombo el coll seguint el perfum,
esmaperdut amb la fragància de la mirada.
 
La llum del sol però, m’enlluerna
i no puc esguardar més que una ombra.
Dibuixa una delicada i sensual silueta.
I m’envaeix de nou el dolç perfum,
aquella familiar i penetrant olor de mel...
 
S’asseu; abric marró, barret i ulleres fosques.
amb cutis de caramel i nas perfilat,
denotant una timidesa fins i tot verbal
a l’hora de demanar el tallat curt de cafè,
a fi de no amargar les seves gustatives bucals.
 
Creuem mirades com deutors d’amor
lleials a una timidesa que ens domina,
fent-nos esclaus de la por. Mirades.
Llàgrimes orgàsmiques, suades de desig.
 
Voldria apropar-me... però
alguna cosa m’impedeix moure’m de la cadira.
Paralitzat pel que no sé encara,
però que dedueixo,
em trasbalso...

I aquella captivadora olor de mel, que no em permet...
que no em permet recordar
quan va ser la darrera vegada
que em vaig sentir així: dolçament tímid.
 
 
Autors: Pep Jardiner de Sentiments & MartinaH

 

dilluns, 15 de juliol del 2013

Cascavell

Em posaré un cascavell, que soni i faci ning-ning
amb fortuïta premeditació perquè em sentis venir.

Em posaré un cascavell i me’l lligaré al turmell.
Me’l posaré per neguitejar-te al saber-me ben a prop.
Ho tinc pensat i ho faré: em posaré un cascavell.
Amb cada passa et pensaré,
i composaré una melodia apta per les teves oïdes.
Em lligaré un cascavell, al turmell i t’evocaré bells records.
I ho faré per crear-te un desgavell, per quan no em tinguis enyor.

Em posaré un cascavell, que soni i faci ning-ning.
Arribaré amb el meu soroll i et faré embogir.


Fotografia: Thea Curtis

dijous, 11 de juliol del 2013

Pintant el mar

Fotografia: Erik Johansson
      Jugo a que pinto el mar. Invento paleta.
      De quin color vols el mar? De quin la marea?
 
      Dibuixaré un somriure amb rastres d’estels.
      I la matinada serà del verd de les olives.
      Coloraré corals per fer-te un vestit,
      recolliré cargols i te’n faré un penjoll.
      I pintaré el sol del color de la lluna
      i la lluna del de la brisa que t’acarona quan dorms.
 
      Jugo a que pinto el mar. Invento paleta.
      De quin color vols l’amor? De quin la marea?

diumenge, 7 de juliol del 2013

Cares, caretes i màscares

Tenia passió per les capses. Totes les seves coses les hi desava en capses. Caixes de diferents colors, estampats llampants, i folrades de variats teixits. Cada tipus d’objecte en un caixa, classificat i ordenat, com a ella li agradava.
Al fons de l’armari, just al costat de la capsa dels mocadors i els foulards, hi guardava la caixa de les cares. Una capsa de vellut negre sobre el que hi ressaltava la lluentor de les màscares.
En tenia una per cadascun dels moments que et planteja la vida, per cadascuna de les situacions quotidianes i inclús per moments més concrets.

Hi havia les que repetia assíduament; aquestes eren les dels somriures, les de les sociabilitats i empaties, les de les seguretats, etc. Aquestes ja començaven a estar més atrotinades...
A la capsa de vellut negre també hi desava la de fer-se l’interessant i la de fer-se l’interessat, que no eren pas la mateixa.
També en tenia una per les sorpreses, una altra per les seduccions i magnetismes (aquesta, una verdadera peça de museu).
N’hi havia una que utilitzava, a discreció, per dissimular mentides...
En tenia tantes de cares, caretes i màscares, com llunes té una vida, com infinites circumstàncies té el camí de que un es forja, i que es deixa forjar.


Una vegada, es va entretenir remenant la capsa de les arracades, buscant-hi les que li aniríem millor amb el seu vestit preferit de seda negre. El seu millor vestit, el que li queia com un guant, l’infal•lible per aquell tipus de festes a la que l’havien convidat aquella mateixa nit. Quan les va tenir triades va anar a buscar “la cara del somriure etern”.
No se’n va adonar, però per error va agafar la del fons de la capsa: la de la tristesa; i se la va col•locar.
En arribar a la festa va començar a notar alguna cosa estranya. Semblava que produïa  un efecte contrari al de l’imant. Com era possible? Mai li havia passat res semblant amb la cara del somriure etern. I a més, amb el seu vestit negre. Era impensable.
I es va passar gairebé tota la nit, sola i desconcertada.
El cas és que a mitja nit, va arribar un antic amic seu. Aquell amic al que feia temps havia deixat una mica de banda, per ocupar-li tant de temps totes aquelles noves amistats que havia fet últimament. I el seu amic, el de tota la vida, al veure-la, se li va acostar.
Va passar-se la resta de la vetllada acompanyada per ell, que no va deixar de fer-li preguntes i interessar-se per ella sense cap més intenció que aquesta.
(Val a dir però que, en algun moment de la nit, a la dona de la cara equivocada se li va passar pel cap de pessigar-li la cara al seu amic...)
I així es va passar la resta de la festa, amb el seu vell amic, que de tant en tant li posava el braç a l’esquena i la reconfortava.

Un cop acabada la festa i en arribar a casa, es va treure la màscara. I es va estranyar al veure que duia “la cara del somriure etern”. Potser havia perdut efecte, va pensar...


dimecres, 3 de juliol del 2013

Encanteri


Fotografia: Rimel Neffati
Quant a l’encanteri de l’amor i del desig....
Quan m’encanto
canto càntics d’amor, joia i sexe suau.
Quant a l’encanteri de l’amor i del desig....
Quan t’encantes
m’encanta contemplar-te encantat
i el teu sexe, dur, pensant-me.
Quant a l’encanteri de l’amor i del desig....
Quan et desencantis, ens desencantem,
morirem?
I quin càntic ens quedarà?
Potser un rèquiem...