Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

divendres, 27 de setembre del 2013

Rellotge de pèndol


El dia que va anar a cal metge per preguntar-li per la cura d’aquell dolor tan profund que es feia insuportable, li va donar la recepta del temps.
Ella que no es veia capaç de resistir aquell mal inhumà va palplantar-se davant del preuat rellotge de pèndol de l’àvia, que havia heretat i que tenia a casa seva.
I amb les mans sota la barbeta se’l va posar a observar.
Pèndol amunt... Pèndol avall... La minutera avançava un mica.
Pèndol avall... Pèndol amunt... La remor de l’engranatge assenyalava una altra hora.
No sabria dir quant de temps va ser davant del rellotge mil•lenari, però el que tenia clar és que aquell dolor persistia amb la mateixa intensitat.
Es va enfurismar tant amb el rellotge, que el va despenjar de la paret i el va llençar a terra. Tot el mecanisme, cargols i centenars de peces van anar rodolant per les rajoles.
Es va enfadar amb el metge per creure-se’l. I es va enfadar amb ella mateixa per ser tan beneita com per arribar a pensar que aquell dolor cessaria.

Després d’haver maleït a tot i tothom, va posar-se a recollir les peces del rellotge de l’àvia, amb la idea d’arreglar-lo. I mentre arreplegava tots aquells bocins de ferro i fusta, va pensar que el seu cor s’assimilava aquell aparell destrossat. S’imaginava collint els seus trossets de cor trencat.
I creant-se i creient-se el seu propi engany, va pensar que arreglant el rellotge potser també alhora recompondria el seu ferit i adolorit cor. Almenys, no perdia res provant-ho...

 

diumenge, 22 de setembre del 2013

Barrots de ferro

Fotografia: Alvin Booth

 
Despertes tocant el fred dels barrots ferrítics. T’hi agafes com a taula de salvament; malgrat el fred, malgrat el ferro.

Intentes aclucar els ulls, sent un esforç en va. Gires el cos fent la volta sencera i te n’adones que estàs engabiat, engarjolat pels quatre costats. Empresonat, sense sortida.
T’hi recolzes d’esquenes i ara el fred es torna gèlid a les teves espatlles. Ja no pots agafar el barrot amb una sola mà. Creix la teva presó i l’espai es redueix i el fred es fa glacial i...
...i defalleixes sobre els llençols del llit. Ara tot és silenci i foscor. Romans amb els ulls clucs.
Et preguntes si a l’obrir-los seguiràs –si és que en algun moment hi havies estat- captiu dins la presó.
Penses, rumies i el cap t’està a punt d’esclatar pels dubtes. Finalment decideixes...

Despertes tocant el fred dels barrots ferrítics. T’hi agafes com a taula de salvament; malgrat el fred, malgrat el ferro.

dimecres, 18 de setembre del 2013

La marquesina

De sempre, li havien agradat els inicis de les estacions perquè significaven algun canvi, alguna mena de canvi premeditat, que esperava. Especialment anhelava el principi de la primavera per fer realitat un senzill costum: poder gaudir de la primera hora dels matins, al petit jardí de casa seva.

No tenia una casa massa gran ni ostentosa; més aviat era discreta i senzilla, ben bé com ell. El jardí tampoc distava massa d’aquesta línia austera però el fruïa per l’immensa pau que li produïa.
Un parell de jardineres amb flors de batalla, alguns testos amb plantes aromàtiques, una taula amb quatre cadires i la marquesina que delimitava el recinte del carrer, conformaven tot l’attrezzo del seu poc peculiar costum.
Una marquesina de fusta acabada d’envernissar, per la que encara no havia donat  temps a fer créixer i enredar-s’hi el gessamí. Però del que tot i així, se’n percebia la fragància que cada matí, es barrejava amb l’olor del cafè acabat de fer. I la mescla produïa una olor curiosa, que havia passat a descriure els seus matins de primavera.

En la seva rutina preferida, un cop escurada la dosi de cafeïna, apurava les últimes calades del seu Marlboro i acabava de fullejar el diari. Apagada la cigarreta, plegava la premsa i mirava la marquesina sense travessar-la, amb la mirada perduda, pensant en les seves coses, i els seus esperats canvis.

Un dilluns primaveral i ventós, va seguir al detall el mateix hàbit de cada matí. I un cop havia plegat ja el diari i mirava la marquesina, alguna cosa li va fer parar especial atenció. Semblava que el vent havia parat i s’havia endut l’olor de gessamí amb cafè, per intercanviar-la per un nou aroma de flors exòtiques.
Va mirar entre l’entramat de la marquesina i es va deixar enlluernar per un moviment brillant. Una cabellera llarga, arrissada i daurada es movia darrere la fusta. El moviment del cabell acompanyava l’onatge gràcil dels volants d’un vestit de seda amb llunes, d’allò més femení i sensual.
Van ser uns segons d’excelsa bellesa que semblaven haver immortalitzat el seu monòton dilluns de primavera.

Aquell va ser el primer de tot un seguit de matins en els que tornava a aparèixer aquella preciosa criatura, aquells centímetres quadrats de cabell i llunes, que es podien apreciar a través de l’entramat de la marquesina.
Passaren setmanes en les que l’home només podia veure els petits bocins d’aquella enigmàtica dona. I per més estrany que pogués semblar, en tots i cadascun dels matins d’aquella estació primaveral mai va moure’s ni alçar-se de la cadira ni un sol mil•límetre.

Per primera vegada en molt de temps havia succeït un canvi que no era esperat a la seva monòtona vida. I amb això havia recordat que... li agradava aquesta sensació.
I el que molts, de saber-ho, no haguessin entès és que des de llavors, el seu record de primavera havia passat a ser immillorable, insuperable. I que en cada instant de la seva vida a partir d’aleshores en que recordés la primavera, ho faria enfundat amb perfum de flors exòtiques i bocins de seda amb llunes.


divendres, 13 de setembre del 2013

Secrets sulfurats

Si ell sabés que em treu de polleguera... Si ho sabés, possiblement no, de ben segur, tot seria d’altra manera.

Si sabés que m’exaspera que m’endevini el pensament. Que les meves mentides amb ell no funcionen.
Si sabés que quan m’enrojolo no és per la calor de l’ambient. Que els seus llavis humits em sufoquen i traicionen.
Si sabés que no ho sabrà. Que no li diré que el penso i repenso, l’enyoro i desitjo.
El meu pacte intern és que ell cregui que tan sols, de vegades i si em cal, m’excito.
I jo faig i molt bé, el meu paper de dona a hores, interessada. Quan la veritat és que de la seva orella en seria arracada, a ell enganxada, per sempre estimada, bocabadada, enfurismada, ada, ada, ADA! Oh, t’odio!

Si sabés que em treu de polleguera... No, no tindrà aquesta satisfacció, de cap, de cap manera.



Fotografia: Thea Curtis

dimarts, 10 de setembre del 2013

Blog enllaçat per la Independència

Tot a punt? Arrenquem motors!
Seguint la magnífica iniciativa Blog-Via cap a la Independència, faig la meva petita aportació i passo el torn al següent blog a ser encadenat, el nº 213 d’Albert Balbastre:
http://razonesparalaindependencia.blogspot.com.es/

"Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts." -Lluís Maria Xirinacs-

dimarts, 3 de setembre del 2013

Provocant al seny

Si perdo la raó, no diguis que no et vaig avisar.

Ens vam ensumar i em vas desvestir.
Et vaig resseguir i em vas fer estremir.
Vaig perdre el món de vista, suspès per una aresta.

Has provat a fer piruetes sobre la fina línia que separa la pertorbació de l’èxtasi?
Has jugat a la xarranca sobre el paviment lliscant de l’enteniment?
Has temptat a la sort i reptat als teus dimonis?

Et vaig avisar. Vaig provocar al seny i ja no tinc clar que el meu judici sigui vàlid. No diguis que no et vaig avisar...