Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

diumenge, 27 d’octubre del 2013

Crònica de l’hora perduda

Me’n vaig assabentar el mateix dia, del canvi d’hora periòdic. I el primer que vaig fer,  com sempre,
va ser preguntar: -..i dormirem una hora més, o menys?-

Ara que hi penso, em sembla curiós que no ho hagués sabut abans, ja que és una informació amb la que t’acostumen a bombardejar amb uns quants dies d’antelació.
No voldria ser mal pensada, però jo ho començo a veure com un complot. És allò de que com que “guanyem” una hora, “ells” ens tenen ràbia. I ara un es preguntarà -i qui són ells?-. Però aquestes qüestions tan transcendentals millor les deixem per un altre dia.

Tornem al que ens preocupa. Vaig concloure que aquella nit dormiria una hora més. Si és que som tan fàcils d’acontentar els éssers humans, amb tan poquet, amb les mateixes falses mentides que ens creem i creiem...
Bé, reprenent el fil: amb la notícia de l’hora famosa, una gran il•lusió es va apoderar de mi. Què en faria jo d’aquella hora de regal? A què la dedicaria? Quina emoció, quins nervis!

Doncs bé, vaig anar a dormir tota excitada per tan gran esdeveniment. Em ficava al llit a la mateixa hora de sempre per no perdre ni un minut de la meva futura hora obsequiada.
Mentre era al llit vaig començar a rumiar en què podria fer a l’endemà amb aquells seixanta minuts de glòria.
Vaig pensar en avançar feines domèstiques o en fer aquell pastís que mai tinc temps de fer. I em vaig dir: -Què coi! Sent diumenge no em posaré a treballar...-
Potser podria fer l’aperitiu al que no acostumo a ser a temps de degustar perquè se’m fa l’hora de dinar. O em podria apropar al mercat setmanal abans que les iaietes arrasin amb tot. O simplement fer el dròpol.
Eren tantes les idees, tant el nerviosisme, que en mirar el rellotge no vaig donar crèdit al que veien els meus ulls. I és que havia perdut més d’una hora pensant i repensant en la maleïda hora de més.
Després de la conseqüent rabieta, em vaig calmar, i finalment vaig adormir-me.

...

Em vaig llevar una hora més tard del que acostumava (hora antiga). És a dir, que en l’horari nou m’havia llevat a la mateixa hora d’abans del canvi. Total, que en algun moment del rumiament absurd, durant la nit, havia perdut la “meva hora” en la vigília. Hora extraviada en pensaments inútils.

Què hi farem! La vida continua. I el temps, de més o de menys, subjectat de la mà del destí o de la de l’atzar, no s’atura. Tic-tac, tic-tac...

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Whisky de mitjanit

-Ben bé no és que em facis fàstic. El que passa és que em recordes que me’n faig a mi mateixa.

Li va deixar anar tal qual, directa i sincera. I l’home se la mirava, no massa sorprès per altra banda.

I jo, com a espectador imparcial i casual, en aquella barra de bar de carretera a la mitjanit, em vaig quedar atònit. Atònit per aquella frase tan crua i dolguda, alhora.

Vaig procurar posar-me a la pell d’aquella dona i rumiar quines deurien haver estat les causes per arribar a aquella sensació rancuniosa. Sentir fàstic d’ella mateixa i projectar-ho en la que deuria ser la seva parella.

I al pensar en la postura de l’home, em vaig dir que quasi era millor sentir-se rebutjat o inclús ignorat; però produir repugnància... això eren paraules majors. Clar que, analitzant les paraules d’ella, semblava que aquella mena d’aversió no procedia de l’home, sinó d’ella mateixa. Naixia d’ella o d’algun fet o cosa que, a l’estar amb ell, li deuria recordar constantment.

Em vaig mirar la copa de whisky de Malta i vaig veure que ja era buida. I vaig pensar que mentre havia ofegat els pensaments en les vides d’aquella parella desconeguda, havia oblidat per complet les meves pròpies cabòries. M’havia consolat saber que d’altres tenien les seves pròpies penes. I enlloc de sentir-me ni una mica malament per això, vaig apagar l’havà satisfet, mentre em deia que jo ja havia passat la fase del fàstic feia molt de temps...


dijous, 17 d’octubre del 2013

Devorar-te

Devorar-te. És això el que vull.
Engolir-te, cruspir-te i menjar-te.
Endrapar, fins atipar-me.
 
Cada tros de carn, i beure’m la sang.
Cada bocinet de tu, per calmar la fam.
 
Empassar-te com bèstia predadora.
I no deixar engrunes, com a bona minyona.
 
Rosegar-te i llepar-me els dits. Singlot de bon profit.
Devorar-te per posseir-te, fins a formar part de mi.
 
Tinc gana de pell i tall, i sóc caníbal.
Devorar-te vull. Si et deixes, no s’hi val.
 
Dibuix: Ana Teresa Barboza

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Cel salvatge

Ja no recordo el cel de cotó fluix.
Miro a través dels vitralls i els núvols són paper de vidre.

Si pogués fregar-los en l’instant que dura un sospir, sagnaria.
Em dessagnaria, tenyint de roselles el camp segat.
I amb el blat tallat en faria fogueres, calcinant les petges que no esdevingueren.

Quan llampega el cel de paper-vidre, parteix en dos la terra erma.
Quan més t’estimes la vida, més costosa és la drecera; escassa esperma.


Fotografia de BCN - creació pròpia

diumenge, 6 d’octubre del 2013

Interrogant



De tu penja un gran interrogant, que en la solitud de tu mateix, t’obsessiona. I jo no puc fer més que dir-te que quan sàpiga qui sóc, et diré qui ets.
Mentre, seré qui vulguis que sigui.
M’està bé que t’excusis en mi per a no definir-te.
I no és un embarbussament ni cap mena de joc de paraules. De fet, no és cap joc.
Perquè tu ja saps perfectament qui ets. El que succeeix és que potser no t’agrada la resposta. Deu ser que no t’agrades, que no t’agrada ser jo; que no t’agrado.
Efectivament, tu i jo som el mateix; sempre ho has sabut. No et facis l’orni. O fes-te’l; l’interrogant no et queda gens malament.