Guspires vives

A dins la casa som determinació de ser guspires vives, essent
Reservat el dret d’admissió a les llàgrimes. Cubells de somriures
Pel costat d’on venen els premis de la pell tocant pell a temps de son.
De dia volem llum, obrim cortines. De nit, la nit ens queda.
I a cada pas, a cada mirada, a cada bleix suspès en l’aire, el dubte.

Parets de vidre apuntalen estims ferrítics
Sent fonaments de lletres que fletxen els cors dels qui l’habiten.
Agorafòbies, de tant caliu com ragen rajoles, estenent
Pertinences de versos, baguls de poemes i mots d’ensucrats estims.
Demanar més seria excessiu, com l’immillorable aixopluc.

A la primigènia intenció anem afegint fulles de calibratge intens
Fent-ne primaveres de tardors, estims d’enyors i amors de versos
Fent onades de notes xiulades quan al terra ens abracem confiats
Per desfer-nos després de fondre’ns, entre oceans arrissats
Entre abraçades de confiança amatòria que guspireja com el foc.

D’aquest foc de xemeneia que escalfa ànimes tèbies i caldeja afectes
Concedim fer el port on deixar-nos a l’abric els cossos anhelats i
Construïm envans que imanten empaties on res no ens falta
Ni ens cal al solstici on serem estiu perenne a pessics de cor
Perquè ja no volem perifèries, quan l’estim regna la casa.

 

Antony McBonet & MartinaH

Fotografia: Montserrat Diaz

Del poemari La Casa dels Estims (A.M.B i N.H.)

Em tens

Em dius "em tens" i jo no sé què vols dir-me amb això.

Podries dir que et tinc fart o cansat o vulgarment fins... De vegades t’acaparo massa.
Pensant en positiu podries voler dir-me que em tens al pensament, que em tens present.
O potser creus que et tinc pres? Quan la veritat és que hauries d’estar-ho però per furt. Lladre del meu temps, que ja únicament el dedico a imaginar-te. Sí, tu ets el lladre i el botxí. I només acceptaria condemnar-te si compartíssim cel•la.

Veus? Ja has tornat a fer-ho. Em fas desvariejar, i ja no sé per on anava.
Ah sí... Deia que tu em dius que em tens. I si tu em tens, jo com et tinc? Penses que et tinc oblidat? Que et tinc a estones, bones?

Sí, tu botxí, deixes anar aquest frase creient que és innòcua. I no saps on m’arriba la ferida.
Vols saber-ho com em tens? Em tens en vetlla cada nit, em tens respirant sobre el teu ésser difuminat, sospirant per cada mot teu, pujant muntanyes sent jo nedadora, em tens bavejant literalment.
I jo tan sols et tinc rendit als peus! Perdona, però no em sembla just.

Aquella llum

És aquella llum que a través dels vitralls et difumina,
la que em fa glatir.

És la llum de cada matí,
la que em recorda que et tinc com a preuat tresor.

Llum d’or en joiell que portes d’anell al dit;
aquella és i no una altra.

La llum que falca, la llum perfecta que el fotògraf cerca
i si sabés que tu la dus sempre damunt...

És la que et canvia el matís de l’iris
que esperant ser mirada, em fa tenir el cor en un puny.

És aquella llum que et desdibuixa fix
la que repasso amb autèntic deliri i embriagador desig.

 

Si la barqueta es tomba

“Si la barqueta es tomba...” feia la cançó.
Fa un dia esplèndid per navegar.
Si m’acompanyes, et duré a un lloc secret. Un indret íntim en el que els peixos bressolen l’aigua i en separen la sal per fer-la dolça. Només els qui hi han anat, saben que l’heura creix sols fins a cobrir rendicions de passions generoses.
Tinc entès que et mareges. Tranquil, tan sols farem unes cent voltes i unes cent més.
No és que ho tingui pensat, però... quan et trobis en estat inconscient m’aproparé sigil•losa a fer-te un petó llaminer, de fruita sucosa.
I quan et despertis, em trobaràs mirant l’horitzó.
Dissimuladament m’eixugaré el teu gust de maduixa fresca, mentre somric trapella sota el nas.
A trenc d’alba et tornaré a casa. Remaré heroica tot cantant “Si la barqueta es tomba, nena no tinguis por...”.

Fotografia: Enzzo Barrena

Et nego

Negar-te seria absurd perquè existeixes. Tot i així, et nego.
Em nego a perdre'm en el fons sempitern del teus ulls.
Com em nego també a necessitar aquell somriure tímid que et surt quan no saps què dir.
I em negaria a voler més de tu en grans dosis; amb poc ja no faig res.
Nego la por que tinc a sobreviure’t, per l’evidència de no poder suportar la vida si no hi ets.
Seria idoni negar-me a negar-te però mai he fet l'escaient, i no et faré l'excepció.
L'única certesa de tota aquesta boja contradicció és que em nego i em negaré a oblidar-te. Ho subscric, ho nego.

 

 

“L’home està sempre disposat a negar tot allò que no comprèn” Blaise Pascal



L’esbós

Tens sort que no sigui pintora, perquè si ho fos et trauria la roba.
T’estamparia a un llenç i com fan els infants amb les mans,
et resseguiria amb un llapis de color carmí.
I sense tocar-te la pell de setí tremolaries com fulla en gèlid hivern;
un gargot etern per dur-nos al més preuat dels inferns.

Apetitós dibuix al que aferrar-hi el cos en nit d’insomni o somni lúbric,
territori impúdic on fer-te d’ivori un calc lasciu.
Mort o viu et pintaria present per fer-te futur
colorant amb cianur, plasmant-te en treball bell i curós.
Si fos pintora et trauria la roba i et faria un libidinós esbós.

Fotografia: CamGirls

Entremaliada

Ho tinc assenyalat al calendari i és avui,
avui toca ser entremaliada.
I no és el teu aniversari
però et duràs un bon regal.
He estat bona minyona a tota hora, a diari
diria que va sent hora de fer una mica de mal.
Si el món sabés que visc per aquests instants
que a l’última campanada tenia tramada la malifeta,
pensaria que estic del tot trastocada
que el cor amb el cap m’han fet la tombarella.
Els instints més bàsics renyiran amb la temprança?
Rumiaré la malesa mentre ho peso a la balança.
Són a punt els meus tentacles.
Posa’t a cobert... Comença l’espectacle!



Fotografia: Kassandra

Captivada, captiva

Has creat una gàbia amb barrots de caramel i jo que sóc golosa...
Ideares un món paral•lel, perfumat de cels tot just  per posar-me’l als peus.
I és fet amb traïdoria, sabent que levito, que mai he sabut caminar.
M’has deixat la porta oberta i saps que sóc ocell trapella.
O donzella amb manilles i ales amagades sota cotilla.
Dins l’univers pervers que maquines,
m’hi tens presa i tu n’ets el carcerari.
El meu sicari exclusiu que del niu en féu una gàbia.
Captivada, m’has fet captiva i jo n’he fet aixopluc.

 

 

Voler és estimar

Voler-te és estimar-te.
Voler-te no és només tenir-te ganes, que també...
És beure’t a glopets perquè no t’acabis. Et vull infinit.
És hipnotitzar-me amb el clotet de la teva barbeta. Sopor dolça.
És eixugar-te la boca quan beus amb ànsia. La mateixa ànsia amb la que em fas l’amor.
Voler-te és voler-te. Però també repetir-te, retenir-te i mossegar-te. I perdre’t expressament per retrobar-te.
És morir-me, si per un cas, no m’estimessis. Tocaré fusta.
No és deixar-me seduir per tu. És que se’m faci venir aigua a la boca mentre ho espero.
És eternitzar-te perpetuant la teva olor en un flascó de vidre. Si l’obro, t’escapes?
Tot això i molt més és voler-te i estimar-te. Però sobretot és voler estimar-te. Ho vull més que... tot i res.

 



I és lletra d’amor

Avui et demanaré un favor. I és que m’escriguis en un paper allò que voldries dir-me i no goses.
Si per ventura em veneres, si l’atzar t’ha fet desitjar-me fins a la commoció, si anheles respirar el meu aire: si us plau no m’ho diguis, escriu-m’ho.
Tindràs prou coratge com per escriure’m lletres d’amor i que el vent no les llevi?
Hi confio. Sabràs cercar el mot adequat, copsar el pronom corresponent, seduir l’adjectiu perfecte. Sé del cert que la sintaxi em farà sospirar; el lèxic tremolar; per no parlar de l’espasmòdica ortografia.
Rubrica-ho, sense afegir destinatari.  M’arribarà a mi de totes totes...
Si et dic que vull que m’escriguis allò que vols de mi, no és en va. És perquè sé que ets el millor en l’art de la ploma. I sé, també, que no em decebràs.
No em desencisis dient-m’ho, vull veure-ho plasmat amb tinta i gargotejat amb cal•ligrafia dels àngels.
Adoro quan m’escrius coses boniques. I és lletra d’amor.