Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dissabte, 27 de desembre del 2014

Perles

Diuen que les perles et fan més gran; potser era un dels motius pels que no s’hauria d’haver posat el collaret de perles aquella nit. Però és que semblava fet a mida pel vestit negre de còctel que havia escollit per a la festa, el complement adient o quasi perfecte, el collaret llarg de doble volta de perles autèntiques. En posar-se’l al coll es va sentir com feia temps no se sentia, imponent i poderosa.

Van arribar a la festa massa aviat, a un quart d’onze, però a ell no li agradava fer tard a aquest tipus d’actes de compromís amb socis i clients. Una vegada deixats els abrics es van fer un petó i ell es va dirigir a parlar amb la gent de l’empresa. El cambrer, que passava amb la safata dels còctels, va oferir-n’hi un de color malva. No estava gens dolent i mentre se l’acabava ràpidament es tocava el collaret i pensava que deuria haver menjat alguna cosa abans d’arribar, ja que l’alcohol començava a fer efecte massa aviat. Quan el cambrer passés amb alguna safata de canapès, n’agafaria algun, tot i que no tenia gens de gana.

Els convidats passaven i lluïen modelet, i mentre se’ls mirava de reüll –no coneixia pràcticament a ningú- seguia acariciant el collaret, passant les perles com qui passa el rosari, i pensava que feia molt, massa temps que no es prodigava ni en festes ni en societat.

El cambrer no tornava a passar, així que va anar ella a buscar-lo, al dels còctels, no pas al dels canapès. Bevia el beuratge malva, el segon o potser ja el tercer, i tocava les perles. Quan es va mirar els peus es va adonar que de tant pensar en el collaret a l’hora de vestir-se, havia oblidat d’estrenar les sabates Louboutin que feia un any que esperaven dins la capsa. I enlloc d’aquesta joia s’havia posat les avorrides sabates de saló de sempre. Va amagar els peus rere el tamboret –ja s’havia assegut a la barra-. Mirava cap a la gent, per no semblar antisocial; a més, el collaret cridava ser tot el contrari.

Des d’aquell angle en el que podia veure tots els convidats va ser on va observar aquella escena que no hauria d’haver visualitzat mai. I mentre s’apropava, flotant, a veure a la seva parella i la dona dels vestit de lluentors vermell que ara l’acompanyava, s’anava repetint “no m’hauria d’haver posat el collaret de perles”. Va comprovar el que havia vist a metres de distància: ell mirava la dona del vestit vermell amb aquella mirada exclusiva d’ells dos, amb la primera guspira que ho encén tot. I ella ho estava presenciant just en aquell moment de gènesi, i no ho podia creure. Volia negar-se al que els seus ulls mostraven i en un moment d’autèntica fúria mentre seguia dient “no m’hauria d’haver posat el collaret de perles” se’l va arrencar, i una a una van anar caient sobre el terra de porcellana negra, creant un gran estrèpit. Els assistents l’observaven amb una barreja de compassió i temor, o això li semblava a ella.

Però quan es va espantar verdaderament, va ser al veure el seu reflex en un grapat de perles al terra. El seu rostre no era la representació de la gelosia, ni tan sols de la ràbia. Es tractava de la viva imatge de la ira més profunda i terrorífica. La primera guspira de la maldat? Va recordar de sobte que de jove havia estat capaç de tot per amor, i es va esgarrifar en imaginar del que podria ser capaç en aquell estat d’ira suprema. “No m’hauria d’haver posat el collaret de perles” repetia constantment mentre tremolava i li palpitaven els temples amb força.

“Todos los hombres sabios temen tres cosas: la tormenta en el mar, la noche sin luna y la ira de un hombre apacible.” (Patrick Rothfuss)

dilluns, 15 de desembre del 2014

Sorbo

Sorbo a sorbo
apuro el fondo de la copa
que acaricio pensando en tus curvas.
Un cuerpo de vicio,
un precipicio por el que me despeño
noche a noche en este tugurio.
Y sorbo, esperando que no se acabe
este pozo sin fondo
en el que no ahogo mis penas
sinó mis esperanzas.
Falsa fe por ver esos ojos picarones,
glotones, por última vez.
Sueño, no sé si embriagado
o es verdadero sueño,
con tocar tu pelo,
enredarme en tus mechones
que son maleza
que son sangre a borbotones.
No habrá último trago
si con él claudico,
si por él renuncio
a tener tus labios carmín
por vez última ni que sea.
No hay panacea
para esta sed
que a tu piel me encadena
y que es escama de sirena.
Sorbo a sorbo,
entre sollozos y jadeos
pues en esta copa
desvanecen mis anhelos.
Consumo y me consumo
aun sin ti
sintiéndome estorbo
y muero un poco
a cada sorbo.

"Y muchas veces vacías la copa en tu afán de llenarla." (Friedrich Nietzsche)


diumenge, 7 de desembre del 2014

Venedors de fum

Fingeixes sentir-te acollit per aquest món d'hipòcrites.
Entres en una espiral de contradiccions, molt però que molt subtil.
Vens fum en una parada de pa sucat amb oli, regalant somriures a tort i a dret.
Quan arribes a casa t'arrenques cada un dels molars que han il•luminat la trista vida dels grisos. I la sang, amarga, et calma la set de veritats que de tant en tant treu el cap a respirar aquest oxigen irrespirable.
Però a l'endemà hi tornes perquè ja no saps fer altra cosa. Fins al punt que ho necessites com l'ampolla de vodka del primer prestatge a la que et resisteixes cada maleït dia i cada absurda nit.
Tot és hostil i has d’atrinxerar-te; és la teva guerra.
Et passes tot el temps fingint ser el que no ets. O potser t'has convertit en el que fingies ser.
Un món de bojos, un pou d'incoherències. Nàufrag de l'estupidesa humana.


Fotografia: Martin de Pasquale


"El fum cega els teus ulls" - The Platters

dimecres, 3 de desembre del 2014

Qui ets?

Un goig escriure quatre versos acompanyada de la ploma d’en Roger Casadesús, que és amic i és poeta en el temps...

Qui ets?
 
 
Ets el temps?
on tot passa que ni es queden,
els vents.
 
Paraula,
poesia dins les petjades,
on llegir-te tot parlant-me,
d’il•lusió,
néixer la rasa d’un llum llumí,
abraçant-nos les besades.
 
Si em tens,
quan dins teu costat se m’emporta,
llavors,
és quan ets temps.
 
Ets temps,
som instants,
que ni passen
ni es queden.
 
Ets paraula,
som poesia
i temps de passada.
 
 
Roger Casadesús & MartinaH

 
Platja de Cambrils - fotografia: R. Casadesús

diumenge, 30 de novembre del 2014

El corazón no duele

Si el corazón no duele
si el corazón no teme,
dime ¿qué es lo que me atraganta?
El sendero es largo
y tu sonrisa amarga,
cuando digo ven
cuando te me escapas.
Si es tan sólo un músculo
que bombea sangre,
por qué yo siento
mis venas secas,
por qué te quiero,
por qué soy terca.
Cuando estoy sedienta
cuando el frío aprieta,
el corazón me hiere
el corazón perece.
Y cuando la noche caiga
sobre mi ego helado,
te contaré una cosa:
El corazón no duele
pero duele el alma.
 
 
- ¿Y tú qué harás cuando el mago te de un corazón? - Preguntó el espantapájaros al hombre de hojalata.
- Supongo que dejar que me lo roben.

(Gregory Maguire)
 
 

dilluns, 24 de novembre del 2014

Peldaños

Anoche, soñé con escaleras;
con peldaños y escaleras.
No recuerdo si subían o tal vez bajaban
pero juraría reseguir, hipnótica,
la sinuosidad del caracol descendente.
 
 
Anoche también, soñé que estaba muerta
y detrás de mí había escaleras;
eslabones y escaleras.
Con cada escalón más exhausta,
a cada peldaño más muerta.
 
 
Fotografia: Lissy Elle

 
Comptine d'Un Autre Été- Die fabelhafte Welt der Amélie Piano


Poema introduït en l'antologia poètica
Versos en el aire IV
 

dimecres, 19 de novembre del 2014

Diuen les males llengües

Diuen les males llengües que quan no sàpigues quina decisió prendre, cal que llencis una moneda a l’aire.
No es tracta de que l’atzar decideixi per tu. Ni tampoc, com alguns il•lusos somiadors ara creuran, de que sigui cosa del destí. No, tampoc és per això.
Diuen que has de llençar la moneda perquè just quan està suspesa a l’aire, només en aquell precís instant, de sobte desitjaràs el cantó del que vulguis que caigui. I sabent el que esperes, tindràs la decisió encertada.
Fins i tot diuen -sempre les males llengües- que serà la decisió del teu cor. Que sí, que sí que ho diuen; no m’ho invento pas!

Intercanvio moneda i llenço pregunta a l’aire: És necessari organitzar tot aquest teatre? Rumia-ho...
I si posem per cas, just ara que et pregunto, estàs pensant -quan ningú et veu, però estàs pensant-: I per què no? Hi perdo res provant-ho? Aleshores de sobte, just en aquest instant en que dubtes si val la pena llençar-la o no, llavors serà quan t’estaràs dient el que ja saps que vols.
No ho veus? No cal que llencis la moneda, ja tens la resposta. Només cal que siguis... com en diuen? Valentia, crec que és. La coneixes? Diuen -no sé si les males llengües- que valent és qui no du monedes a les butxaques.


 
“Con esta moneda me voy a comprar un ramo de cielo y un metro de mar, un pico de estrella, un sol de verdad, un kilo de viento, y nada más.” (María Elena Walsh)

divendres, 14 de novembre del 2014

Ella

Me la vaig trobar davant del televisor encès, però jo que la conec bé, sé que no el mirava. Estava amb la mirada perduda; perduda ella també dins les ones electromagnètiques.
En què deuria estar pensant? També feia aquella mirada quan a sorbets prenia el cafè asseguda a la cuina, o inclús a mi, alguna vegada en que jo li parlava, cosa que em podria ofendre al no saber-me escoltat; però no... Perquè sé que el que li voltava pel cap era molt més important que les meves històries banals.
I és que em tenia tant captivat, ella, i els seus enigmàtics pensaments... En què deuria estar pensant? Que no fos quelcom que la preocupés o potser una il•lusió inabastable. El que sé del cert és que no seria res mundà, potser ni tan sols terrenal.
Quan mirava sense mirar amb els cabells rossos sobre les espatlles, em recordava als querubins de Miquel Àngel. Però femenina, exquisidament femenina i irresistiblement dona, dona-àngel penjada d’un núvol.
Què carai deuria estar pensant la dona alada? Potser s’imaginava així, amb ales, voleiant boscos i mars, cels i inferns, llambordes i grava.
Plomes blanques m’enterbolien la visió quan semblava que començava a entreveure els seus pensaments. I quan l’enlluernament es diluïa vaig poder aconseguir vocalitzar: “En què estàs pensant?”
No no sé com s’ho feia, però em dedicava un somriure fascinador, amb el que de sobte se m’oblidava tot allò que m’encuriosia d’ella.
El meu àngel i els seus pensaments. Ella.

Fotografia: Elmar Dam


Robbie Williams – Angels


Vi el ángel en el mármol y tallé hasta que lo puse en libertad. (Miquel Àngel)

dimecres, 5 de novembre del 2014

El llenguatge dels elefants

Giraria el cap però em fa tanta por no trobar-te, tanta...
De debò que faria l’intent de tombar-me per saber si encara hi ets o, si de fet, hi has estat alguna vegada.  Però crec que em quedaré aquí, immòbil, i no donaré el braç a tòrcer.
El que faré serà imaginar, potser suposar, que ets darrere meu, esperant-me.  I sabent-te així a les meves espatlles restaré tranquil•la.
Tantes vegades que hem jugat a fet i amagar, i aquesta vegada he guanyat jo.
Continc l’alè... ja ho noto, escolto la teva respiració al clatell, compassada. Em sento acompanyada per l’escalfor que desprèn el teu cos sempre que som a prop. No hi ha dubte, hi ets. L’eriçar dels meus cabells no pot enganyar-me.
No és cap misteri. Dos éssers poden estar junts, compenetrats, sense ser-hi en presència permanent.
Coneixes el  llenguatge dels elefants? És a través de les ones que produeixen a terra quan trepitgen fort. Ara mateix percebo com ressona el terra als meus peus i intueixo el que em vols dir. I la resposta és: sí.

 

dimarts, 28 d’octubre del 2014

Ara mateix

Ara mateix algú, en qualsevulla part del món, està plorant.
Un salze d’alguna arbreda solitària, en aquests moments, s’esfulla.
I un cor trencat de qualsevol home que panteixa, es recompon o s’esmicola per complet. Ara mateix.
Un consol pel qui està desconsolat. Un conhort que amaga un condol.
Plora, esfulla’t, recompon-te o fragmenta’t en mil bocins.
Qualsevol individu que bleixa està decidint, com tu, ara mateix.
Un consol que entafora un condol. Un conhort que esdevé mort en vida i tanmateix, vida en mort.





"Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar." [...]

-Miquel Martí i Pol-
(“Ara mateix” del llibre L’àmbit de tots els àmbits)
 
 
 

dissabte, 25 d’octubre del 2014

Primavera a la tardor

Qualsevol diria que la tardor és primavera,
per aquest bum-bum cardíac que s'accelera.
M'exaspera creure que la tardor és melangia;
és caiguda d'ulls i no de fulles,
és glatir en sospirs si la pluja ens mulla.

Qualsevol diria que m'estreny la brusa,
palpitacions de musa.
Qualsevol diria que refresca a l'agost,
petons a l'engròs.

Una flor no fa estiu,
ni dues primavera.
La tardor ja es aquí
i la sang m'altera.


Fotografia pròpia

dimecres, 15 d’octubre del 2014

No muerdo



—No muerdo —decía, mientras se relamía...
—¿Ah no? ¿Pues para qué te quiero?
Fue entonces cuando se dio cuenta de que fuera cual fuese su propuesta, habría meditada respuesta.
Afiló sus bigotes, sacudió sus zapatos y se escabulló por el callejón llamado deseos rotos.

dijous, 9 d’octubre del 2014

Radiografia d’una llàgrima utòpica

Aquest matí he vist un ocell mort i no he sentit res.
És curiós com el plor d’un altre pot produir-te indiferència de vegades, d’altres et commou, i fins i tot pot ocasionar-te atracció lasciva.

Aquesta nit he provat a provocar-me el plor i no he sabut.
Una vegada vaig guardar llàgrimes a un flascó de vidre per quan arribés aquest moment, i així, alliberar-me. Però desconeixia que tenen data de caducitat en forma evaporada.
Per què aquesta insistència en provocar el plor a un nadó en el seu primer alè? Necessitem una llàgrima per sentir-nos vius? No n’hi ha prou amb respirar que, val a dir, no és gens fàcil?

Aquesta nit, també, he sortit a córrer amb la intenció d’extenuar-me fins al desfici, fins al dolor intens, per provocar-me una llàgrima, una minsa llàgrima. I l’única gota que he pogut percebre ha estat la de la rosada de l’alba a la cara que m’ha recordat que avui no he dormit; ni dormit ni plorat.
Quan el pou s’asseca perd la seva funció? És un ésser inert el que no vessa llàgrimes?

Miro ara aquest paper en el que he escrit aquests quatre renglons incongruents i hi veig una gota vermella. Sang vessada per la força en pressionar la ploma, o potser m’esperanço en creure que m’ha caigut dels ulls...



"Sin embargo, pronto comprendió que estaba en el charco de lágrimas que había derramado cuando medía casi tres metros de estatura. ¡Ojalá no hubiera llorado tanto! -dijo Alicia, mientras nadaba a su alrededor, intentando encontrar la salida-. ¡Supongo que ahora recibiré el castigo y moriré ahogada en mis propias lágrimas!” (Lewis Carroll)

"Casi muero por todas las lágrimas que no derramé.” (Robert Fisher)

diumenge, 5 d’octubre del 2014

A tu albedrío


Fotografia: Alfred Cheney Johnston



 

Hoy voy a ser la que quieras que sea:
tu droga, tu soga o tu panacea.
Seré tu amiga de abrazo incesante,
seré pasión, seré tu amante.
Puedo ser confidente, mirada al frente.
Puedo ser una brisa que acaricia tu risa.
Te puedo llevar a tierra prometida
y dejarte probar la fruta prohibida.
Podría ser un beso, o mejor un texto
en poesía libre o atada a la cama.
Una rama que brota
una flor de soslayo,
la que quieras que sea
la que fui en mes de mayo.
Te digo que hoy voy a ser lo que anhelas.
Aprovecha, pues mañana, me haré la estrecha.

MartinaH
 
 
 
 


 
Zona oscura del albedrío - Autor anónimo
 
 
Te advertí,
 
mis caderas pueden aparecer
como suaves dunas al atardecer,
junto a un pozo de agua fresca
invitándote a saborear sus dátiles.
Mis nalgas, mis pechos, mis labios,
mis ojos, también mis ojos,
saben orbitar esféricos y radiantes,
sin aristas,
en la libertaria gravitación del deseo.
 
No me encontrarás en falso ni de vacío.
 
Te advertí, no te confíes,
soy mujer de esquinas y páramos,
de besos color membrillo
y lengua de hiel y lejía.
No me creas nunca luna domesticada,
no saldrás indemne ni de mis cráteres
ni de mis silencios.
 
Y, ahora, ya sabes que queman,
con la misma intensidad
mis incendios y mi escarcha.
Y no siento indiferencia en tu precipicio,
lo conozco de primera piel.
 
Porque nunca llegarás al último trago
para vaciar la lluvia del recuerdo,
quizás un día, unos segundos tal vez,
en una pausa de desencanto,
entre tu ebriedad y tu delirio,
en la distancia de la nostalgia fría,
escribirás unos versos para gritar
que sí
que también nos vivimos.
Y esa melodía descarnada
me hará estremecer unos segundos,
tal vez.
Serán palabras oscuras
de noche y de tango,
sin lágrimas ni olvido.
 
Necesitabas tu espejo, tu bastón blanco
del ciego que ahoga sus ojos
en el vómito de su propia nada
cuando se atreve a alzar la mirada
más allá de sus genitales.
 
No supiste escuchar mis nubes
ni mis ausencias.
Yo no espero ni a la muerte.
 
Encontraste la puerta de entrada
a mi laberinto,
pero nadie te aseguró que hubiese
una puerta de salida.
Y sigues ahí, esperando a una araña
que no come moscas.
 
Es tu laberinto ahora,
apenas queda de mí
un perfume lejano
en tus venas...


Autor anònim

dimarts, 30 de setembre del 2014

Petita matrioixca

Tant de temps esperant amb candeletes a que arribés el dia de poder asseure’s tranquil•lament al banc del parc... Tant, passant-hi davant i d’una corredissa durant més de 30 anys cada matí per anar a buscar el metro, i ara, no li veia el què.
Mirava amunt i avall, gent passar estressada, i assegut algun altre com ell, però més acostumat a la situació que ara en certa manera el torbava. A la cantonada, un petit quiosc venia llaminadures i bossetes de llavors pels coloms. Va girar el cap bruscament per ignorar-ho; es negava a donar menjar als coloms com fan tots aquells vellets melancòlics.

Just davant hi havia una nena molt bufona asseguda de costat sobre un banc. Les cames li penjaven de manera molt graciosa i les balancejava sense parar. Jugava amb el que semblava una nina.
Va posar-se les ulleres per veure-ho amb més claredat i va poder comprovar que es tractava d’una matrioixca, la nina de fusta russa que es desmunta en altres de més petites.
La va estar observant durant una bona estona. La seva mirada, curiosa, li recordava la de la seva difunta esposa en temps de festeig, quan tot era picardia i interès pels inescrutables camins de la pell.
Va adonar-se d’un petit detall: precisament li faltava la petita, l’última de les cinc nines matrioixca que formaven part d’aquest trencaclosques amb el que la nena jugava amb fal•lera.

A l’endemà va repetir de parc i de banc, per crear-se una rutina amb la seva nova situació ociosa. Passaven altres homes i dones que pesarosos anaven a buscar el transport públic, altres ancians als que a ell li semblava no assemblar-s’hi gens, i la nena de la matrioixca. Inclinada de costat amb les cames penjant sobre el banc, jugava amb la seva nina russa. Desmuntava la nina traient de dins les menudes i jugava amb elles, sense importar-li massa que faltés la petita.

La seva visita al parc es va repetir assíduament fins a crear-se-li una rutina més afable, i sempre, sempre estava la nena de la matrioixca.

Un dia que feia fresca va apropar-se-li i li va donar un regal. La nena el va mirar encuriosida a ell primer, que li somreia, i després l’obsequi que va desembolicar amb rapidesa. Es tractava d’una petita matrioixca, la cinquena que li faltava.

—No la vull. —va dir-li la nena que ara, feia un posat entremaliat.
—I això per què? No t’agrada? —estava francament desconcertat.
—I tant que m’agrada, i molt, però... amb l’última peça s’acaba el joc.

Va arreplegar les seves nines, les va desar cadascuna dins l’altra i va aixecar-se per marxar. Aquest cop, però, ja no va haver de fer cap salt per tornar a terra; les cames no li penjaven. (Quant de temps deuria fer que ell anava al parc...?)

L’home va guardar-se la petita matrioixca a la butxaca i enlloc de tornar a casa pel mateix camí va decidir fer una volta més gran. Potser demà, enlloc d’anar al parc faria un passeig per la ciutat. Començava a ser hora de canviar la rutina, i desmuntar el seu trencaclosques particular. De ben segur que la petita matrioixca que duia a la butxaca li portaria sort...


 
"Brava comparación -dijo Sancho-, aunque no tan nueva, que yo no la haya oído muchas y diversas veces, como aquella del juego del ajedrez, que mientras dura el juego, cada pieza tiene su particular oficio; y en acabándose el juego, todas se mezclan, juntan y barajan, y dan con ellas en una bolsa, que es como dar con la vida en la sepultura."
(Miguel De Cervantes Saavedra)

diumenge, 28 de setembre del 2014

Tren fantasma

Fotografia pròpia

Esperaves un tren que has deixat passar.
I ara et trobes pensatiu vora la via, vora la vida, esperant altra vegada. Aquest cop però, esperes veure com descarrila, a la llunyania...
Deixa't d'esperes amic, el temps no viatja en aquell tren.


"Y yo en el tren como humo muerto [...]
me sentí perdido en un viaje
en el que nada se movía,
sino mi corazón cansado. "
(Pablo Neruda)

divendres, 19 de setembre del 2014

Grinyols

Fotografia: Irene Rock ON Fittipaldi
Avui, no m’agrado.
Em grato el cap
grapejant pensaments
que grapo a l’estora granulosa
per trepitjar-los, després, amb poca gràcia.
Una gralla vola; l’envejo.
No és grat sentir-se grava
en una vall de gramínies.
Pujo i baixo graons,
gradualment però sense ordre.
Em bull la sang i no és grana.
Gargaritzo cants gregorians;
avui em grinyola la gramàtica.
Ni estic engripada
ni em congratulo
de no agradar-me, avui;
que em veig gran
i em sento grisa,
gripau o granit.
No m’agrada no agradar-me, avui
ni m’importa si és, o no, greu
o si estic, o no, grillada.
Però avui, no m’agrado
...i em grinyola tot.
 

dilluns, 15 de setembre del 2014

Confins

Ens trobarem allà on els camins coincideixen, just en aquell punt cardinal que no assenyala cap brúixola: els confins.
I és que no hi ha res més solitari que beure el primer cafè del matí, amb el soroll de la cullereta contra la tassa, com a única companyia. Solitari però tan agradable alhora....
Perquè de tant en tant, per no dir sempre, m’agrada coquetejar amb la soledat i ella, que és refinada, vesteix de seda.
Perspicaç isolament que em busca pels racons, distraient-me de tot esforç per ser la persona sociable que no sóc.
Tot i que potser no sempre, però de tant en tant, et busco. I com si ens ensuméssim, ens acabem trobant allà on els camins es perden i retroben.
I és que no hi ha res més trist que sentir-se sol sense estar-ho, ni més perillós que incomodar-se amb la pròpia solitud.

 
Au-dessus des étangs, au-dessus des vallées,
Des montagnes, des bois, des nuages, des mers,
Par delà le soleil, par delà les éthers,
Par delà les confins des sphères étoilées [...]
("Elévation" - Charles Baudelaire)

divendres, 5 de setembre del 2014

Regala'm

Dos retrats amb dues versions.
Dos resultats de dues inspiracions.
Queda’t amb la que vulguis desembolicar.
La sorpresa està assegurada…
 
Textos de Joan Quisapquè i MartinaH:


... i espero
espero
sense desesper
 
només vull ara
que em parlin bonic
una estona
a cau d’orella
de molt a prop
sentir l’escalf dels mots
i el frec d’uns llavis
en el lòbul
i les pessigolles d’un primer bes
al coll
i tornar a estremir-me 
des de la pell al moll de l’os

... perquè em ve de gust
 
no demano paraules eternes
ni passions asfixiants
no vull un paradís pel preu d’una poma
 
tan sols
saber del desig
des d’una altra boca
saber-me espurna i incendi
altre cop
i res més
 
ja estic desenganyada d’enganys
i de tornada de massa enllocs
 
no en faig queixa ni dol
ja no
dono les gràcies més sinceres
a tots els naufragis
pel que he après
la del mirall sóc jo


em reconec i m’agrado

m’agrado després de plorar
i després de riure
m’agrado pentinada
i encara més escabellada
i molt més segons quines mans
m’han sacsejat
 
però també em sento acollida
en la quietud de mi mateixa
 
he fet cendra
dels adverbis sempre i mai
he enrunat
tots els castells de sorra
 
tinc cicatrius és clar
ja fa dies que camino
i també arrugues
què hi farem!
en la seva llera hi ha dolor
i tristesa
però també instants d’extrema bellesa
i en ells les estimo i m’estimo
en tota la fondària
 
m’he fet un aixopluc
en els meus silencis
allà on es desfan les onades
i m’hi trobo bé
 
però encara tinc una nuesa
embolicada per a regal
per a qui no demani res més
que un present
i el sàpiga encendre
 
perquè encara em trasbalsen
alguns versos d’amor
llegits d’alè a alè
al caliu...
 
... perquè ara em dóna la gana...
 
Joan Quisapquè



Regálame los oídos y te regalaré mi boca. Ésa que se equivoca y equivoca, y tiro porque me toca. ¿Que no toca?
Pero tú, regálamelos. Regálamelos de halagos, de besos y abrazos, de caricias de gato y lametones insomnes, deformes por el deseo -y Morfeo que no me deja dormir...-
Aunque si tú quisieras decirme lo que yo quiero, eso que sabes, eso que creo, si quisieras, sería medianamente feliz.
Embáucame con tus malas artes, que me dejo ¡échame los tejos!
Regálame los oídos pues, de engaños, de ilusiones de antaño y envuélvemelo en papel de estraza y un lazo de satén carmín.
Ten por cierto que me lo llevaré a la boca, esa que se equivoca y equivoca. La que espera ser regalada de oídos que no de oídas, de días de espera, majadera, para ser medianamente feliz.
Regálame los oídos y te reglaré con gusto, mi boca.
 
MartinaH

diumenge, 31 d’agost del 2014

Un regalo para mis oídos

Regálame los oídos y te regalaré mi boca. Ésa que se equivoca y equivoca, y tiro porque me toca. ¿Que no toca?
Pero tú, regálamelos. Regálamelos de halagos, de besos y abrazos, de caricias de gato y lametones insomnes, deformes por el deseo -y Morfeo que no me deja dormir...-
Aunque si tú quisieras decirme lo que yo quiero, eso que sabes, eso que creo, si quisieras, sería medianamente feliz.
Embáucame con tus malas artes, que me dejo ¡échame los tejos!
Regálame los oídos pues, de engaños, de ilusiones de antaño y envuélvemelo en papel de estraza y un lazo de satén carmín.
Ten por cierto que me lo llevaré a la boca, esa que se equivoca y equivoca. La que espera ser regalada de oídos que no de oídas, de días de espera, majadera, para ser medianamente feliz.
Regálame los oídos y te reglaré con gusto, mi boca.

Fotografia pròpia
 
"Todo era de los otros y de nadie, hasta que tu belleza y tu pobreza llenaron el otoño de regalos." (Pablo Neruda)

 

Il·lusió



dilluns, 25 d’agost del 2014

Quina cadena tries?


No sabia com havia anat a parar al menjador de casa seva aquell homenot esquifit amb cara de pocs amics i mirada cínica; de fet no recordava haver-li obert la porta. Era ben estrany tot plegat, però no hi havia temps a fer-se preguntes perquè l’home ja s’havia assegut a la taula del menjador i havia obert el seu maletí de pell, desplegant tot una mena d’assortit de cadenes, cadenats i ferros pesants.
Es va apropar encuriosida i quan encara no havia ni obert la boca...

—Quina cadena tria? —va dir-li enèrgicament, aquella mena de venedor.
—Perdoni, com diu? —estava totalment desconcertada.
—Disculpi però no tinc massa temps a perdre, així que decideixi’s ràpid. Les té d’alumini, ferro, or... Triï quina cadena es vol quedar. Pensi que és per tota la vida, així que estigui’n convençuda.
—Miri, senyor —començava a posar-se nerviosa— no sé qui l’ha fet venir ni per a què, però jo no en vull cap de cadena.

I quan la dona feia l’intent d’aixecar-se de la cadira, l’homenot va agafar-la fort del canell i sense alçar-li la veu però de manera desagradable va dir-li: —Escolti’m bé —una pausa— nena —amb un clar to despectiu—: faci’s a la idea de que tots, absolutament tots, des que naixem, tenim una cadena predeterminada. Ara té l’oportunitat de triar el material però no s’enganyi, estarà encadenada de per vida a alguna i segurament vàries coses, persones, sentiments, ideals, etc.

—No n’ha sentit mai a parlar de la llibertat? —s’afanyà a dir, ella.
—A veure... Amb alguns exemples ho veurà més clar: Veritat que el pagès està unit a la terra? I no em negarà que l’enamorat esta subjecte al sentiment amorós? De la mateixa manera que l’altruïsta té la necessitat d’ajudar, o l’hedonista, el seu constant desig de saciar-se. Facis el que facis, siguis com siguis, ningú se’n lliura de dur una cadena, la seva cadena, la que el defineix, la que ha escollit lliurement. Que irònic, no? Lliurement, una cadena! Haha! (ella se’l mirava amb menyspreu) I no tinc més temps a perdre, que sóc un home encadenat al temps jo, i m’espera tot el món per posar-li la seva. Deixi’s d’utopies i aquí va un consell i gratis, que avui estic de bones (la seva pedanteria començava a fer-se insuportable): quan abans es faci a la idea de que estarà encadenada, abans el pes serà menys feixuc. I ara digui’m: quina cadena tria?
—Aquesta —va dir, assenyalant la de ferro sense ni mirar el mostrari.
—És la seva tria.— I amb una rapidesa extraordinària li va col•locar al turmell. —Per cert —va afegir, mentre es posava dret— no sé si li havia dit, que és indestructible...

El venedor presumptuós va baixar al carrer i quan era a punt d’obrir la porta del cotxe, un soroll estrepitós el va sobresaltar. Va mirar al capó i va poder comprovar que es tractava d’un peu tallat pel turmell, amb una cadena de ferro que l’envoltava fortament. Gotes de sang regalimaven per la carrosseria fins a lliscar sobre la maleta que li havia caigut al terra per l’ensurt.


dimarts, 19 d’agost del 2014

Tramuntana

No hi havia manera de passar de línia, així que va tornar a deixar el llibre sota l’hamaca reposant sobre la gespa, potser per desena vegada.
Va tancar els ulls i es va deixar endur per aquella agradable sensació que li era tant útil de reviure en els feixucs dies de tardor a la ciutat ferrítica. El seu secret pels dies freds: recordar l’escalfor del sol sobre la dermis, alleugerida pel fort vent de tramuntana, i que contràriament a la resta, no li era massa molest.

I estirada com estava amb el cos seminu, sentint cada parcel•la de la seva pell, no podia evitar pensar. Imaginava que estaria bé que aquell vent de l’Empordà s’endugués al seu pas tots aquells pensaments, de vegades feixucs, de vegades grats, però que a la balança sospesaven turmentosos.
Potser l’oratge havia sentit les seves divagacions perquè va començar a bufar amb més força i amb patents intents d’importunar. Així que va aixecar-se de la gandula i va dirigir-se a la terrassa del bar de la piscina pública.
Tot i estar aixoplugada sota una lona gruixuda de color verdós, las ràfegues de vent fustigant sobre aquesta, produïen una remor escandalosa. Malgrat això, no va desistir i va obrir el llibre reposat damunt la taula d’al•lumini. Però l’intent va ser en va, no hi havia manera de passar de la plana assenyalada. Va mirar més enllà com el vent es feia notar, de la mateixa manera que aquelles adolescents arrogants que passaven per davant es feien veure, amb la roba cenyida que insinuava uns pits incipients i que tenien més de nena que de dona, encara. Li produïen una mena de llàstima aquelles nenes mutants i es va adonar a temps, que havia obert la boca a punt de pronunciar allò que pensava: “No correu, no tingueu pressa...”.

Va tornar a posar la vista sobre la coberta del llibre per seguir amb la mirada en els coberts que estaven al costat, esperant ser usats per picar alguna tapa. I va imaginar-se agafant el ganivet i obrint-se el crani amb la destresa del cirurgià i el seu pols mil•limètric. Va seguir la fantasia visualitzant com es trauria els pensaments distorsionadors de la lectura entre vísceres i sang, coagulats i llefiscosos.
De sobte va veure com l’observava un home amb banyador i pit nu, que uns metres més endavant, assegut a una altra taula, es bevia amb ànsia una cervesa ben fresca. Va dir-se a sí mateixa que si l’home pogués endevinar el que estava pensant, fugiria cames ajudeu-me, no sense abans haver escurat la gerra, segurament...

Va obrir el llibre en un últim intent, just per on assenyalava el punt de llibre que aquest estiu havia escollit amb cura. Es tractava d’un record de l’Índia que una amiga extraviada en el temps li havia portat com a souvenir. Tenia el suau tacte de l’interior de les capses dels llibres artesanals; concretament franel•la. El va tocar amb delicadesa resseguint les cantonades amb el dit índex mentre li semblava ensumar una mena d’olor d’espècies índies que es produïen amb el frec, potser curri.
Se li va obrir la gana... Estava clar que no hi havia res a fer. Va tancar el llibre i es va dirigir al cotxe amb intenció d’anar a casa a fer-se el dinar; li venia de gust arròs basmati.
Un cop a casa, el vent va cedir.


Fotografia feta a Cadaqués -creació pròpia-

dissabte, 9 d’agost del 2014

Tu el que vols és que t’expliqui contes de sirenes

 
Tu el que vols és escoltar històries de sirenes amb escames de plata. Veus? Tan sols ho insinuo, que ja les imagines. Ets tan manipulable...
Tu que et creus valent quan apagues la flama de l’encenedor amb els dits humitejats, cada vegada que vols fumar. Ho creus tot un espectacle i és força patètic.
Es creu més valent el que escala una muntanya amb l’arnés posat?
Prova a passar tota una nit contenint la teva pròpia saliva per no fer soroll a l’empassar-la, i digue’m què és la por quan la teva gola sigui paper de vidre.
Ves, ves pensant en contes de sirenes, amb cabells daurats i pits turgents. Coneixes la gravetat dels cossos i de la vida empenyent cap a la mort?
Res, tu observa delitós el moviment sinuós de la sirena dins les aigües calmades.
Però no t’equivoquis. No és més valent qui es llença al buit sense xarxa. El valent és el que roman en aquesta merda, i no només en sobreviu sense esquitxar-se, sinó que la remena.
Et fa fàstic el que et dic? A mi en canvi me’n fa més veure’t amb la bragueta oberta, mentre baveges sentint dolços cants de dones mutants.
Passar les putes hores mortes sobri, contenir l’alè i escoltar-te; això és de valents. De valents és escoltar històries de nimfes marines, sense trempera. De covards és explicar bonics contes de deesses del mar mantenint la temprança, quan tot trontolla al teu voltant.
Avui no, avui no et penso explicar cap conte de sirenes.


diumenge, 3 d’agost del 2014

Secrets, viatges astrals i d’altres contes per a dormir

Hi ha una cosa que faig, que no saps.

Passada la mitjanit em descalço i camino sigil•losa sobre el parquet cap a la porta. No l’obro; ni tan sols m’hi repenjo. Em poso els cabells rere l’orella, tanco els ulls i escolto atentament. No et sento però puc imaginar-te al darrere, estirat al llit en una postura impossible, segurament amb els llençols a terra. Com si et veiés: ben agafat al coixí a la manera dels infants en nits de tempesta. Després, la teva respiració compassada, delatada pel moviment de la voluptuosa panxeta.

Seguidament acluco els ulls amb força per provar d’introduir-me ens els teus somnis, en els que ambiciono sempre ser-hi present. De sobte, esternudes pel que crec que és pols d’estels. Tot d’una levites empès per l’impuls de la lluna que ha entrat per la finestra. L’habitació ha deixat de tenir parets. Ara s’escolta una música produïda per la fricció de les constel•lacions i que és la cançó de bressol més bonica que mai ningú hagi escoltat. Exactament així estàs, bressolat per l’espai sideral i el teus cos es fusiona amb l’univers.

Sobtadament, el cruixir dels mobles antics em sobresalta i obro els ulls. Poso la mà al pom de la porta... però de seguida la retiro. Crec sentir la lluna tancant la finestra. Estaràs bé...

Hi ha una cosa que faig, que no sabràs i que està bé que així sigui. Es tracta d’un secret entre tu, jo i la pols dels estels.

Fotografia: Marijana Pipe Pipileva



“Vibracions dels estels; vibracions d’una naturalesa més subtil que no diuen pas res a l’orella, però que ens porten noves d’altres mons llunyans, i les escriuen a la nostra retina o a la placa fotogràfica. Vibracions, en fi, que omplen l’espai immens i són causa de l’harmonia més fina i més universal: l’harmonia de la llum”. (Lluís Rodés -astrònom-)


dimecres, 30 de juliol del 2014

Empapada

 

Empapada de tus palabras pronunciadas por tu ronca voz, que me envuelven y me empapan de admiración.
Empapada de sudor cuando, tierno y otras veces apasionado, me haces el amor.
Empapada de tu risa que me llena la vida, pasando dulce como una brisa, sin pausa pero sin prisa.
Empapada a veces del llanto de tanto y tanto que tengo tuyo, y mis manos no abarcan; y se me escapa, y me empapa…
Empapada de tu agua que es mi sustento y mi lamento, que eres tú y que me mata.
Ya no quiero desiertos, ya no puedo sin manantial de ti. Solamente quiero aunque no debo, vivir empapada…
 
 
 
 
 
 
A veces sólo moja, otras empapa... (MH)
"Me basta mirarte para saber que con vos me voy a empapar el alma." (Julio Cortázar)
 
 

diumenge, 27 de juliol del 2014

Petons inesperats

Va ser un petó espontani a la galta. Un gest del tot inesperat i, totalment innocent i agradable. Un bes sonor acompanyat de l’acaronament de les seves fortes mans que simultàniament m’aguantaven el rostre.

La tinc ben present aquella carícia nostàlgica que em recorda a les de la mare, sorpresa per alguna moixaina d’infància. Idèntic, com idèntiques les mans fortes, molsudes i aspres de l’àvia.
Va ser un bes que no tenia res de passional però tampoc res a envejar-li. Com el petó ingenu del nen de classe amb regust de xiclet de menta i restes humides a les galtes enrojolades.

Si tanco els ulls encara puc sorprendre’m i somriure sota el nas. Si tímidament els obro, puc assaborir el moment imaginant-lo una i altra vegada, d’un petó que es multiplica i s’eleva a mil.

Què en faré d’aquest petó jo, ara? Potser el guardi a la caixeta de coses que m’esglaien, per quan ja no quedi res per sorprendre’m. Espero, desitjo no haver-la d’obrir mai...

Fotografia: Lissy Elle

“El corazón es la región del inesperado.” (Joaquim Machado de Assis)
“Lo inesperado que se presenta de pronto, no con estruendo, ni con señales importantes que lo anuncien, sino deslizándose de forma imperceptible, mansa, del mismo modo que podría no llegar.“ (Arturo Pérez-Reverte)

diumenge, 20 de juliol del 2014

Vulgar

M’agrades vulgar, no hi puc fer res. I com més vulgar, més m’agrades.
En un lloc com aquest en el que es guarden les formes, són paraules no dites; tan sols pensades entre dents.
Si sabessis que en la teva més baixa vulgaritat neix el meu desig més sòrdid...
I no es pot pronunciar perquè ho tractarien de vici, aquests falsos fatxendes.
M’estaré tornant vulgar? Vulgar no és mediocre!
Confesso: vulgaritat, m’agrades, i més encara quan ens posseeixes els cossos.
Què puc fer si m’agrades vulgar com ets...
Callar i desitjar-te, potser. Callar i descordar-me, després.

Fotografia: Caras Ionut

divendres, 18 de juliol del 2014

5

Cinc, no més.

Són cinc els dits que tinc a una mà, amb cinc batecs a cada tou.
Com cinc mil desitjos guardats al calaix de les pulsions.-Tant cert com que vessen.-
Tan sols cinc petons; els que deso a la memòria, dins de cinc flascons conservats en cloroform. Però ai ves... beso des de la inconsciència.
I amagades, cinc marques a la pell, de cinc ungles que no aconsegueixo saber si són meves.
No sóc absolutista si afirmo que conec cinc veritats absolutes, de les quals me’n sobren cinc.
Un somni: enfilar-me a cadascuna de les cinc puntes de l’estrella per palpar la llibertat.
Quan supero més de cinc raons per reafirmar-me, és que dues són falses.

Cinc, no menys.


Gravat “La malenconia” Dürer, 1514
 
 
 
“Medeix els teus desitjos, pesa les teves opinions, compta les teves paraules.”
“No diguis poques coses en moltes paraules, sinó moltes coses en poques paraules.”
(Pitàgores)

diumenge, 13 de juliol del 2014

Has perdut la guspira

Has perdut la guspira. Has perdut allò, no sé el què, que et donava embranzida.
La purna que ens falta als ens grisos; l’impuls per gaudir de la vida.
Has perdut la llum que irradiaves des de tot el planeta. La lletra que em falta pel meu trencaclosques, la fe de l’asceta.
On està l’empremta? La que impregna al prendre aire, la que m’exalta, la que m’eriça. On està l’empenta?
Ja no tens l’espurna que et treia foc per la mirada. La que combina a la perfecció amb la meva aigua calmada.
Has esborrat la rialla, desdibuixant el blanc del teu esmalt perfecte. Ara tot és línia recta; m’has canviat les corbes per fredes dreceres. No ets el que eres...
Ja no brilles ni llueixes. Has extraviat la xàldiga i el carisma, que en tot prisma, et feia exultant. L’entusiasme contagiós també, i el teu cor generós.
Has perdut, d’un sospir, la guspira. Has perdut, vida meva. Has perdut... vida!

Fotografia: Yayoi Kusama

“Al principio era el fuego ascendente que encendía con una chispa las atmósferas, chispa de ojos rojizos, chispa de triplicados ojos, brusca como una flor.” Dylan Thomas

dilluns, 7 de juliol del 2014

La verdad que cruje

Hay veces que la verdad cruje en tu cara por más que te tapes los oídos. Y produce un estruendo tremendo… Tremenda realidad desencajada, que te desencaja el rostro y rompe el cuerpo en mil pedazos.
¿La verdad te libera? Mentiras diplomáticas…qué cruel ironía! La verdad desespera, la verdad perece, crece y llaga.
Ya sabes; el infierno quema y la verdad escuece. Tus pies caminan por donde no hay camino, por senderos inmediatos; y no hay zapatos para realidades fugaces.
Es cierto, no miento. La verdad cruje en tu cara por más que te tapes los oídos. No me creas, pues siempre miento. Yo, tan sólo aviso…


2on Premi Relat en castellà



divendres, 4 de juliol del 2014

Un lloc en el món

De vegades una imatge és font d’inspiració...
Sembla ser que a l’amic Joan Quisapquè li ha succeït això mateix al veure la imatge que vaig captar des d’un finestral, al bell mig de Barcelona.
No només això, sinó que diria que ha encertat el que la meva imaginació forjava, just en el moment del clic fotogràfic.
Una  coincidència, una imatge i un breu però més que bonic conte, de la ploma d’en Joan:


UN LLOC EN EL MÓN
 
 
Es va agradar tant en el seu somni, que va decidir quedar-s’hi. I no va tornar...
 
 
Joan Quisapquè
 
 
Fotografia feta a Barcelona - creació pròpia
 

dimecres, 25 de juny del 2014

Paciència apresa

He après a tenir paciència, i pacientment he après que no és el mateix entendre que comprendre.
He après que tant o més inútil és, esperar a l’andana a que passi el tren, que pujar-hi esperant que tot succeeixi segons quelcom premeditat.
He après a tenir paciència i a descobrir que ser pacient no et fa sant sinó savi.
Que la vida és una roda i que va tot rodat, es vulgui o no es vulgui, amb paciència o sense ella.
He après a tenir paciència ara que tinc els genolls pelats i, morats a la consciència.
He après a base de caure i d’aixecar-me, i de tornar a caure i de tornar-me a aixecar.
Que qui t’estima et perdona i només qui sempre ha estat (amb tu) és qui estarà.
He après a creure que va bé repetir-se les coses per creure-se-les un mateix. A tenir paciència i amb paciència: aprendre a ser feliç; potser ara no però més endavant potser sí, potser ara no però més endavant potser sí...
He après a tenir paciència ara que tinc els genolls pelats i, morats a la consciència.
Mira  la imatge i... només si tens paciència, t’enduràs una sorpresa.

“La paciència és amarga, però els seus fruits són dolços” (Jean-Jacques Rousseau)
“La paciència comença amb llàgrimes i, a la fi, somriu” (Ramon Llull)






dilluns, 23 de juny del 2014

Vins & Versos

Aquesta nit em vesteixo de gala i em serveixo un bon vi.
Alço la copa i brindo per tu i per mi, però també per l’avui i sobretot per l’ahir.
Per totes les paraules dites, servides en safata sobre tapet de lli.
I un cop degustat el novell i afruitat vi, sense saber la pregunta et respondré a tot que sí.
Un sí a cada glop de vi. I el culpable, en tot cas, que en sigui el destí.
Aquesta nit em vesteixo de gala i m’embriago de tu; jo de tu primer, i tu després... de mi.

Fotografia de creació pròpia

Per a tot/es els/les que formem part del grup  Literatura d'insomni ... Salut!