Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dimarts, 25 de febrer del 2014

MH

 

 
Asseguda en aquell banc, situat en el no-res,
em va sorprendre descobrir que el món seguia donant voltes sense mi.
Però, ben pensat, quin descans ser prescindible...
 
 
-text i fotografia propis-

diumenge, 23 de febrer del 2014

Una tarda de març, el safir i els teus ulls

Sempre s’havia considerat mala jugadora -si es té en compte que nosaltres som qui juguem les cartes que remena el destí-.
Capritxós averany el que els va portar a la parada del tramvia aquella precisa tarda de març. Per ella, la més trista fins aleshores. Per ella també, la més feliç a partir de llavors.

No podia dissimular les mostres d'un desengany amorós tatuat al seu rostre donívol. Ell va seure casualment (o per la tirada de cartes) just al seu costat, a esperar el tramvia.
Una llàgrima espessa va caure-li dels ulls fins a reposar als genolls de l’home. I quasi instintivament va acariciar la gota com qui es disposa a apreciar un metall valuós. Amb el reflex dels ulls blaus masculins, la llàgrima adquiria la tonalitat pròpia d'un safir.
En aquell moment el tramvia va passar davant d’ells, però alhora tan lluny... L’instant insòlit en el que xoquen dues ànimes. Una tarda de març, el safir i els seus ulls.

En algun moment del vespre es va fer fosc i van marxar. No se sap com ni a on ni per què.
Diuen que cada mateixa tarda de març de cada any, l’home dels ulls blaus acudia a la parada del tramvia, puntual.
Expliquen que hi deixava un safir allà on va caure una llàgrima. Esperant ser mirat, esperant ser agafat, qui sap si estimat.
Es conta, fins al punt de ser rondalla, que passaven els anys i es repetia la tarda, el safir i els seus ulls.
Fins que el cor de la dona va deixar d'emetre batecs pel caprici del destí o per una mala jugada de cartes. N’hi ha que diuen que ell acudí al sepeli i va mirar-la de prop. En el seu coll de vellut lluïa un bonic collar amb tots i cadascun dels safirs blaus. I els seus ulls s'hi reflectien en tots i cada un d’ells.

Una coincidència predestinada, l’instant insòlit en el que xoquen dues ànimes.
Una tarda de març, el safir i els teus ulls.




“El destí remena les cartes, però nosaltres som els qui les juguem” (William Shakespeare)


dilluns, 17 de febrer del 2014

La petja del caminant

Es diu, es parla, es comenta… que el bon caminant no deixa petja.
I sento mancar de modèstia, però tan sols vull deixar-te rastre.
No és la pèrdua la que causa ferida. No és el temps amb el buit a collibè, el que sagna les nafres. És la sorra llisa del terra que vam trepitjar en temps d’eclipsis, la que dol fins a l’horror.
No parlo d’oblits ni de memòries. Suportaria dignament que no recordessis aquelles tardes de remor de fulla seca. Però no haver-te deixat petjada…
Quina vanitat la meva, que el que vull és haver-te marcat amb l’estigma d’aquests ulls que ja no busquen res que no siguin passes. I quina supèrbia!
Recorreré els camins que vam fer junts per remarcar el petó de capvespre, per perfumar aquelles cartes on hi vaig deixar la pell i la fel. I demanaré al vent que em torni aquella brossa trapella que un dia se’m va ficar, subtil, a la còrnia amb la fi de picar-te l’ullet.
Es diu, es parla, es comenta… que en la teva petja hi albiro la meva.
Es diu, es parla, es comenta…



“El bon caminant no deixa petjades” Lao Tse
 
Yo voy soñando caminos
de la tarde. ¡Las colinas
doradas, los verdes pinos,
las polvorientas encinas!...
¿A dónde el camino irá?
Yo voy cantando, viajero
a lo largo del sendero...
—La tarde cayendo está—.
Antonio Machado
 
 

dimecres, 12 de febrer del 2014

Reflex(ions)

Després de tot un seguit de dies de pluja i vent, ja es podia mirar per la finestra i perseguir algun raig de sol que quasi suplicava atenció.
Feia massa fred encara com per sortir, així que va agafar la cadira i la va posar davant del finestral.
Estava disposada a fer-ne un ritual contemplatiu i a sentir l’escalfor de l’astre sobre les parpelles. O si més no, l’escalf d’algun cor amb excés de caliu d’allà fora.
Va seure lentament amb por de no trencar l’instant màgic. Però de sobte, tot l’encís es va esvair, en aparèixer el seu reflex al vidre de la finestra. Com un espectre amb somriure pèrfid, el reflex l’esperava; tenien una conversa pendent:

Deixa’m mirar a través de la finestra.
Deixa’m veure que hi ha vida aliena, més enllà de mi.
No em permets visualitzar el camí, aquell en el que en algun moment em vaig perdre. I no puc trobar-me. Si almenys hagués deixat molletes de pa...
Clar que, aquests senyals d’esgotament al rostre m’indiquen que no deu haver estat camí fàcil.
I aquesta maleïda boira que em destorba la vista!
Val la pena escarrassar-m’hi, si ni tan sols sé on vaig ser?
Només sé que sóc aquí i ara, en aquest punt que tampoc sé ben bé quin és.
Intueixo que per situar-me en aquest mapa vital hauria de tornar al passat, a l’inici d’aquella senda extraviada.
Diuen que un home sense futur és aquell que no té passat. Vol dir això que ara sóc, però no seré?
Permet-me albirar la senda, no vull dreceres.
T’ordeno que em deixis veure el camí que il•lumina el sol d’aquest matí.
Aparta’t i deixa’m trobar-me. És una ordre i és una súplica.


Com més fosc es feia, més visible era el seu reflex i més difuminat el camí.
I allà asseguda amb la mirada perduda en el seu jo reflectit, va córrer el cortinatge. Mentre, repetia: M’he perdut en l’oblit i ara ja no em trobo; ara, ja no sóc.

 “Aquestes memòries, que són la meva vida –perquè no posseïm res amb certesa, excepte el nostre passat- m’acompanyen sempre” Retorno a Brideshead -Evelyn Waugh-

“Sé que una cosa no hay. Es el olvido;
sé que en la eternidad perdura y arde
lo mucho y lo precioso que he perdido:
esa fragua, esa luna y esa tarde.”
-Jorge Luis Borges-
 

Composició fotogràfica de creació pròpia
 

dissabte, 8 de febrer del 2014

Un home

Caminava garratibat, ensopit i amb el jersei rebregat. La seva aparença feia tirar enrere. I sempre, sempre renegava entre dents.
Aquell personatge sinistre era el seu veí. El mateix que es refregava les sabates a la seva estora de l’entrada. El mateix que li girava la cara cada vegada que li deia ‘bon dia’.
No havia conegut mai cap persona tan desagradable i mal educada. I justament el tenia vivint paret per paret. Ves quina mala sort...
Però el cert és que s’havia acostumat a tan antipàtic comportament i a tan sorruda persona. Simplement... l’ignorava.

Una nit d’un mes de febrer prou fred tornava de l’oficina cap a casa. Se li havia fet molt tard, capbussada entre avorrits números. Mentre obria la porta d’entrada pensava en no tornar a fer-ho. Al cap i a la fi aquell temps que passava de més eren hores perdudes que podia ocupar en viure la seva pròpia vida.
Com de costum, l’ascensor estava espatllat. Així que va bufar i va començar a pujar les escales fins a l’últim pis de l’edifici.

El cor li va fer un ai quan va veure una massa de carn als últims esglaons. Es tractava del seu veí malhumorat, que en sentir el petit xisclet que va fer espantada, va alçar el cap.
Per sorpresa d’ella va veure per primera vegada el rostre real d’aquell home, que ara tenia més aspecte d’infant desconsolat.
Llàgrimes li regalimaven fins a xocar als graons, que rebotaven d’un a un fins a posar-se-li a les seves sabates d’executiva.
Tenia els ulls enfonsats i desprenia una tristesa tan immensa que se li gelà el cor. Es va parar el temps i ella va sentir una profunda tendresa cap aquell home.  Per primera vegada va veure’l a través dels seus ulls.
Sense pensar-ho, quasi abduïda per aquella ànima desvalguda, va deixar anar la bossa i el maletí al terra, i va seure al seu costat.
Simplement es va quedar allà al terra, fent-li companyia. Acompanyant a aquell home (i potser també a ella mateixa), que ara ja no tenia res d’esquerp. Tan sols era un home, tan sols era humà.


diumenge, 2 de febrer del 2014

Rossa "tonta"

A l’entrada del teatre, un cartell anuncia una obra en la que ningú es para a llegir la sinopsi. La fotografia d’una dona rossa exuberant és suficient per a fer entrar al pati de butaques a l’espectador abduït.

S’aixeca el teló i davant del simple decorat d’una lona negra, la llum d’un sol focus es projecta sobre els cabells de la protagonista.

“No sóc cap rossa 'tonta'. Poster, ni sóc rossa.
Però tots s’entesten a veure el que volen veure, a creure el que necessiten creure, a combregar als prejudicis i agenollar-se a les consciències.

No sóc cap rossa 'tonta'. Potser, ni sóc 'tonta'.
Tot i que ja em va bé experimentar amb les cent cares i descobrir les mil conseqüències. Representar a aquella que mai seria i anar a dormir amb una rialla tímidament maliciosa una nit, i maliciosament tímida una altra. I tots contents, tots patèticament contents.

No sóc cap rossa 'tonta'. Potser, ni sóc qui et penses. Potser, ja ni sé qui sóc.
Un acudit dolent amb incòmode i fals somriure final.”

La dona rossa fa una passa endavant sobre l’escenari i es treu la perruca. Aplaudiments efusius de fons i, de cop i volta, un sufocant silenci.
Gotes de sang li regalimen pel cutis de porcellana fins a topar-li amb els llavis rosats i carnosos, propulsant esquitxos al terra on reposa una cabellera rossa, ensangonada a l’interior.

Cau el teló.

Fotografia: Rimel Neffati

'tonta' (castellà) = ximpleta, babaua, beneita