Caminava garratibat, ensopit i amb el jersei rebregat. La seva aparença feia tirar enrere. I sempre, sempre renegava entre dents.
Aquell personatge sinistre era el seu veí. El mateix que es refregava les sabates a la seva estora de l’entrada. El mateix que li girava la cara cada vegada que li deia ‘bon dia’.
No havia conegut mai cap persona tan desagradable i mal educada. I justament el tenia vivint paret per paret. Ves quina mala sort...
Però el cert és que s’havia acostumat a tan antipàtic comportament i a tan sorruda persona. Simplement... l’ignorava.
Una nit d’un mes de febrer prou fred tornava de l’oficina cap a casa. Se li havia fet molt tard, capbussada entre avorrits números. Mentre obria la porta d’entrada pensava en no tornar a fer-ho. Al cap i a la fi aquell temps que passava de més eren hores perdudes que podia ocupar en viure la seva pròpia vida.
Com de costum, l’ascensor estava espatllat. Així que va bufar i va començar a pujar les escales fins a l’últim pis de l’edifici.
El cor li va fer un ai quan va veure una massa de carn als últims esglaons. Es tractava del seu veí malhumorat, que en sentir el petit xisclet que va fer espantada, va alçar el cap.
Per sorpresa d’ella va veure per primera vegada el rostre real d’aquell home, que ara tenia més aspecte d’infant desconsolat.
Llàgrimes li regalimaven fins a xocar als graons, que rebotaven d’un a un fins a posar-se-li a les seves sabates d’executiva.
Tenia els ulls enfonsats i desprenia una tristesa tan immensa que se li gelà el cor. Es va parar el temps i ella va sentir una profunda tendresa cap aquell home. Per primera vegada va veure’l a través dels seus ulls.
Sense pensar-ho, quasi abduïda per aquella ànima desvalguda, va deixar anar la bossa i el maletí al terra, i va seure al seu costat.
Simplement es va quedar allà al terra, fent-li companyia. Acompanyant a aquell home (i potser també a ella mateixa), que ara ja no tenia res d’esquerp. Tan sols era un home, tan sols era humà.