Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

diumenge, 30 de novembre del 2014

El corazón no duele

Si el corazón no duele
si el corazón no teme,
dime ¿qué es lo que me atraganta?
El sendero es largo
y tu sonrisa amarga,
cuando digo ven
cuando te me escapas.
Si es tan sólo un músculo
que bombea sangre,
por qué yo siento
mis venas secas,
por qué te quiero,
por qué soy terca.
Cuando estoy sedienta
cuando el frío aprieta,
el corazón me hiere
el corazón perece.
Y cuando la noche caiga
sobre mi ego helado,
te contaré una cosa:
El corazón no duele
pero duele el alma.
 
 
- ¿Y tú qué harás cuando el mago te de un corazón? - Preguntó el espantapájaros al hombre de hojalata.
- Supongo que dejar que me lo roben.

(Gregory Maguire)
 
 

dilluns, 24 de novembre del 2014

Peldaños

Anoche, soñé con escaleras;
con peldaños y escaleras.
No recuerdo si subían o tal vez bajaban
pero juraría reseguir, hipnótica,
la sinuosidad del caracol descendente.
 
 
Anoche también, soñé que estaba muerta
y detrás de mí había escaleras;
eslabones y escaleras.
Con cada escalón más exhausta,
a cada peldaño más muerta.
 
 
Fotografia: Lissy Elle

 
Comptine d'Un Autre Été- Die fabelhafte Welt der Amélie Piano


Poema introduït en l'antologia poètica
Versos en el aire IV
 

dimecres, 19 de novembre del 2014

Diuen les males llengües

Diuen les males llengües que quan no sàpigues quina decisió prendre, cal que llencis una moneda a l’aire.
No es tracta de que l’atzar decideixi per tu. Ni tampoc, com alguns il•lusos somiadors ara creuran, de que sigui cosa del destí. No, tampoc és per això.
Diuen que has de llençar la moneda perquè just quan està suspesa a l’aire, només en aquell precís instant, de sobte desitjaràs el cantó del que vulguis que caigui. I sabent el que esperes, tindràs la decisió encertada.
Fins i tot diuen -sempre les males llengües- que serà la decisió del teu cor. Que sí, que sí que ho diuen; no m’ho invento pas!

Intercanvio moneda i llenço pregunta a l’aire: És necessari organitzar tot aquest teatre? Rumia-ho...
I si posem per cas, just ara que et pregunto, estàs pensant -quan ningú et veu, però estàs pensant-: I per què no? Hi perdo res provant-ho? Aleshores de sobte, just en aquest instant en que dubtes si val la pena llençar-la o no, llavors serà quan t’estaràs dient el que ja saps que vols.
No ho veus? No cal que llencis la moneda, ja tens la resposta. Només cal que siguis... com en diuen? Valentia, crec que és. La coneixes? Diuen -no sé si les males llengües- que valent és qui no du monedes a les butxaques.


 
“Con esta moneda me voy a comprar un ramo de cielo y un metro de mar, un pico de estrella, un sol de verdad, un kilo de viento, y nada más.” (María Elena Walsh)

divendres, 14 de novembre del 2014

Ella

Me la vaig trobar davant del televisor encès, però jo que la conec bé, sé que no el mirava. Estava amb la mirada perduda; perduda ella també dins les ones electromagnètiques.
En què deuria estar pensant? També feia aquella mirada quan a sorbets prenia el cafè asseguda a la cuina, o inclús a mi, alguna vegada en que jo li parlava, cosa que em podria ofendre al no saber-me escoltat; però no... Perquè sé que el que li voltava pel cap era molt més important que les meves històries banals.
I és que em tenia tant captivat, ella, i els seus enigmàtics pensaments... En què deuria estar pensant? Que no fos quelcom que la preocupés o potser una il•lusió inabastable. El que sé del cert és que no seria res mundà, potser ni tan sols terrenal.
Quan mirava sense mirar amb els cabells rossos sobre les espatlles, em recordava als querubins de Miquel Àngel. Però femenina, exquisidament femenina i irresistiblement dona, dona-àngel penjada d’un núvol.
Què carai deuria estar pensant la dona alada? Potser s’imaginava així, amb ales, voleiant boscos i mars, cels i inferns, llambordes i grava.
Plomes blanques m’enterbolien la visió quan semblava que començava a entreveure els seus pensaments. I quan l’enlluernament es diluïa vaig poder aconseguir vocalitzar: “En què estàs pensant?”
No no sé com s’ho feia, però em dedicava un somriure fascinador, amb el que de sobte se m’oblidava tot allò que m’encuriosia d’ella.
El meu àngel i els seus pensaments. Ella.

Fotografia: Elmar Dam


Robbie Williams – Angels


Vi el ángel en el mármol y tallé hasta que lo puse en libertad. (Miquel Àngel)

dimecres, 5 de novembre del 2014

El llenguatge dels elefants

Giraria el cap però em fa tanta por no trobar-te, tanta...
De debò que faria l’intent de tombar-me per saber si encara hi ets o, si de fet, hi has estat alguna vegada.  Però crec que em quedaré aquí, immòbil, i no donaré el braç a tòrcer.
El que faré serà imaginar, potser suposar, que ets darrere meu, esperant-me.  I sabent-te així a les meves espatlles restaré tranquil•la.
Tantes vegades que hem jugat a fet i amagar, i aquesta vegada he guanyat jo.
Continc l’alè... ja ho noto, escolto la teva respiració al clatell, compassada. Em sento acompanyada per l’escalfor que desprèn el teu cos sempre que som a prop. No hi ha dubte, hi ets. L’eriçar dels meus cabells no pot enganyar-me.
No és cap misteri. Dos éssers poden estar junts, compenetrats, sense ser-hi en presència permanent.
Coneixes el  llenguatge dels elefants? És a través de les ones que produeixen a terra quan trepitgen fort. Ara mateix percebo com ressona el terra als meus peus i intueixo el que em vols dir. I la resposta és: sí.