Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

divendres, 26 de juny del 2015

Un llenguatge propi

Diuen d’ella que va néixer amb un munt de llapis de colors sota el braç. I és que des d’abans de tenir ús de raó, dibuixava sense parar. Omplia fulls fins a no deixar-ne cap espai en blanc. Al contrari d’altres nens de la seva edat, no regalava els dibuixos, perquè ella no ho feia per diversió ni caprici, era una autèntica necessitat. A mesura que va anar fent-se gran va anar passant dels llapis a les aquarel•les, després al carbonet i finalment a les pintures.

Necessitava expressar allò que no sabia dir amb paraules. No era que no trobés el mot adequat, sinó que el vocabulari establert se li havia quedat petit. O potser és que el món era minúscul per tot el que ella volia expressar.

Quan pintava, entrava en un món màgic al que només ella hi tenia accés. Imaginava i creava, respirava i dibuixava, i bategava en cada traç. Creava valls i rius, camins llargs amb marges florits que acariciava al seu pas, a cada pinzellada.

Només quan sentia veus que no corresponien amb el cant dels ocells del seu llenç, abandonava el seu món particular per traslladar-se a la realitat incolora. Però el cert és que cada vegada necessitava més embrutar-se els dits amb la textura de les pintures, i menys escoltar el murmuri del tràfec quotidià.

Tal va ser així, que va haver un dia en el que havia aconseguit trobar la barreja marina precisa, el color perfecte pel mar del seu univers propi, que enfeinassada amb això, no va sentir les veus que la reclamaven o potser era el tediós tic-tac dels rellotges mundans. El cas és que va fer tard per aconseguir el passatge de tornada i va haver de quedar-se allà per sempre més, plasmada entre les seves il•lustracions.

Diuen que existeix una pintura en que apareix nua, banyant-se en l’oceà que té la tonalitat més real mai aconseguida. I diuen també, que el seu perfil mostra un discret però picardiós somriure al rostre. Els que la coneixien bé, saben del cert que sí va sentir el tic-tac del rellotge...


Il·lustració: Nicoletta-Ceccoli

divendres, 19 de juny del 2015

Promesas

Algunos vamos prometiendo el cielo y luego resulta que nos da miedo volar.
Por humor a la verdad


A algunos nos da miedo prometer el cielo, no sea que no sepamos volar. Y nos quedamos a ras de suelo, desplumando las alas...
MartinaH


Il·lustració: Adriana Muñoz


Fruit de la inspiració de la frase extreta i de l'autoria de: Por humor a la verdad, una pàgina d'humor en la que, més enllà del pur escàndol, hom aprèn la lliçó de que riure's de tot, però sobretot d'un mateix, és la millor de totes les medecines.

dimecres, 17 de juny del 2015

Del gris de la cendra

—Què és?
—Endevina-ho.
—Un forat?
—En certa manera...
—Un punt?
—En tot cas, un punt vist des de milions d’anys llum.
—Un abisme?
—Tant de bo fos tant llunyà.
—És de color negre?
—En principi sí, però es canviant amb el temps.
—I fa mal?
—Més del que et puguis imaginar.
—Doncs si és una mena de forat, de la mida d’un punt immens, més proper que un abisme, d’un color negre mutable i que causa gran dolor, no pot ser altra cosa que...
—Ho saps ja?
—Sí.
—Doncs així és com em sento cada vegada que em deceps.
—Perdona’m.
—D'acord. Veus? Ara ha deixat de ser negre per començar a ser gris, del gris de la cendra.

Fotografia: Nydia Lilian

diumenge, 14 de juny del 2015

Papallona de llum

De sempre, li havia produït una mena de tendresa veure els ancians asseguts en un banc del parc sota l'ombra capriciosa d'algun arbre centenari, sempre, amb la mirada perduda. No havia dubtat mai de que no estiguessin cavil•lant. El que es preguntava, cada vegada, era en què estarien pensant. Què seria el que els feia estar immersos en la laboriosa tasca de fixar un sol pensament. Serien els records, com a única i última possessió pròpia que els oferia la recta final de la vida? Podria ser el temor a la fallida de la memòria i la conseqüent pèrdua d'aquest preat tresor? Que no fos que imaginessin el moment proper de la visita de la mort, com a figura amb vestit negre i falç. Potser, fins i tot l'esperaven...
Mentia, no era tendresa; o no només això. Era pena el que li provocaven aquests dolços éssers encorbats de pell arrugada i mirada perduda en un punt infinit.
Fins i tot, en algun moment d’aguda inspiració pensava que potser veien una petita papallona de llum que se'ls hi posava just davant del nas, juganera.
I ara, aquí, ella mateixa asseguda en el banc, observant el vell del davant , pensava... Pensava, ara que havia alçat la vista i s'havien creuat les mirades: què deuria pensar l'ancià d'ella? Li deuria produir la mateixa pena? Afliccions recíproques? Va sacsejar el cap i va procurar centrar la vista; s'havia quedat amb la mirada perduda .
-Perduda en el pou infinit dels ulls de l’ancià. Perduda en el reflex de la seva pròpia mirada. Algú es pot commoure amb i d’un mateix?- 

Fotografia: Krzysztof Wladyka