Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dissabte, 31 de gener de 2015

Contràriament a tothom

Contràriament a tothom... de vegades em recreo evocant temps d’horror, al pensar que ara no hi són. Trobo en ells un refugi, al saber que són a la sorra del fons del rellotge.
Quan més temps passa, més m’hi recreo amb aquests records. Perquè sent part d’un passat cada cop més llunyà van apropant-se al llindar de la fantasia, i em consola aquesta dolça farsa.
Contràriament a tothom... m’exasperen els bons records pel que tenen d’efímer i perquè ara ja no són palpables. Els evito com el ratolí a la guineu, com el culpable al coixí. Aquesta remembrança és tòxica i no em crec el contrari.
M’agrada pensar que sóc ocell que sobrevola el temps del temps. I que tan sols importa aquest vol, aquest vent que no m’empeny cap a altres temps sinó que em manté enlairat, amb un levitar impertèrrit.
Com ja he dit, contràriament a tothom. Però no em contrarieja ser diferent, ser ocell, ser vol, ser vent. De fet i si hem de ser honestos, els contraris em fascinen.


"Tembloroso recuerdo esta huida del tiempo que se fue." (Paul Verlaine)

dilluns, 26 de gener de 2015

Assedegada

Tinc set.
Tinc la gola seca,
la saliva espessa
i agulles al coll.
Res que la teva aigua
no amaini,
res que la teva llengua
no calmi.
Però estic assedegada
en sequera de besos,
àrida de tu.
Llepo suors al pensar-te,
arreplego plugims d’abril
però aquesta set no em passa
i no puc empassar.
Grata’m la laringe,
fingeix o mulla’m .
Dóna’m la teva aigua
o mata’m ara i aquí.
Tinc set, tanta set!

Fotografia: Georgina Santiago


dijous, 15 de gener de 2015

Pieles ajenas


Muntatge fotogràfic propi
Por un día estar en tu piel
conocer lo que sientes
saber si me mientes,
el corazón en un puño
y rasguños de sangre
con sabor a hiel.
Pido un sólo día
quitarme años de vida
alenar en mí, en ti
lo que fuera daría.
Por un día, notar tu pelo
deshacer nuestro hielo
sentir tus pisadas
dirigir tus garras
e hincar el diente
empapados de siempres.
Por un día cabalgar tu piel
tal innoble jinete
y hacerme un banquete
en aterciopelado mantel.

 

dissabte, 10 de gener de 2015

Horitzó

Aquest capvespre he estat capaç de mirar l’horitzó i tenir-ne prou. Al fitar aquell punt indeterminat i sentir la incommensurable calma semblant a la dels ascetes, que no dels poetes, no m’ha calgut res més.
I en abandonar-me la pau acaparadora he buscat paral•lelismes per tal de no oblidar aquella serenor mai experimentada en mi. Com el que et produeix el caliu de les moixaines a la vora del foc, un sospir, els petons de maduixa, un somriure sincer, un calfred de desig al clatell... He recordat també la quietud que desprenen els ancians, o potser és melancolia?  –tinc tendència a confondre les emocions dels altres-, però ha estat en va perquè no hi ha res que s’hi assembli.
Un instant efímer d’assossec màxim, immediatament convertit en esgarrifança, que m’ha recorregut el moll de l’os al pensar que potser no es tornaria a repetir per ser clarament irrepetible.

Tenir un horitzó al que aferrar-se sense poder ni tan sols tocar-lo amb les mans. Vet aquí el paradís i l’infern friccionats sense ni tan sols fregar-se.

Fotografia pròpia 

divendres, 2 de gener de 2015

Tan simple

Simplement no busco la manera de no pensar. Tan sols la forma estratègica de no fer-me més mal.
No sé si menteix més qui es nega o qui intenta sobreviure, o potser és el mateix; importa?
Buida la ment, regala't un somriure forçat, llença les flors podrides i omple un gerro d'aigua, només d'aigua.
Crea't la rutina de viure. Fes-te un calendari d'aquells que s'arrenquen els dies. Simplement, passa'ls.
No t'esforcis en oblidar, ni et creguis que les ferides cicatritzen. Empassa't l'aigua oxigenada i oxigena't.
Simplement no busquis la manera... Sigues o estigues, així de simple, simplement.


“Allò que mirem i no podem veure és allò simple” (Lao Tse)