Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

diumenge, 26 de juliol de 2015

Després de l’amor

La va despertar la sonoritat del seguit de petons que li va fer a la galta. Uns petons casts, gairebé fraternals, que contrastaven amb la passió que els havia unit una estona abans.
Acostumava a dormir-se ràpidament després de fer l’amor. Sempre li havia semblat un tòpic absurd allò de que eren els homes els que no els hi costava ni un minut adormir-se després duna sessió de sexe, perquè a ella li passava just això. El desenfrenament desembocava en extenuació només saciada dormint plaentment.
I els petons sonors per tot el rostre van anar acompanyats de l’afirmació: “no estiguis trista”. Ella va respondre, amb un tímid somriure i els ulls encara tancats, que no n'estava de trista. Però la veritat era que sí que ho estava. No sabia el motiu, però després de fer l’amor, sempre sentia un buit.
Potser es devia al son o al cansament però certament sentia una mena de tristor. Encara que, fet i fet, ningú ha negat mai que en la felicitat existeixi una fase d’estat trist. Vull dir que la felicitat que tant es proclama i busca, podria ser perfectament una espècie de buit. S’obstinen en fer-nos creure que la felicitat ho ha d’omplir tot, quan al contrari, potser ens buidi. Insisteixen en falòrnies com que hem d’estar complets, plens de tot i de totes les coses, inflats d’egos i d’altres camàndules, amb cent projectes futurs en ment i amb l’obligació d’estar alegres, i sempre omplint el temps, els sentiments i la vida, fins a rebentar de goig. I j o em pregunto: què és més grat, omplir un cistell de flors o buidar-lo per fer un ram a qui més estimes? 
La senzillesa d’un buit portat amb dignitat... No ho sé, potser no calia donar-hi tantes voltes; qui sap, podria ser que fóra simplement tristesa.


dimecres, 22 de juliol de 2015

El que envolta un petó: prova irrefutable/qüestionari

No es tracta d'un petó sinó del que l'envolta.
Un petó només és un petó. Però davant el dubte, existeix la prova irrefutable:

1. Tanca els ulls.
2. Besa.
3. Obre'ls.
4. Respon:

a) Has perdut la noció del temps?
b) Estàs provant de trepitjar terra quan no t’has mogut de lloc?
c) Has sentit la carícia del vent, avui que no es belluga cap fulla?

Si has respost que sí a totes les preguntes, aleshores, estàs perdut. Ets dels dels petons prohibits (saps bé a què em refereixo).
I és que no es tracta del petó, perquè un petó només és un petó. És tot el que l'envolta; el que l’envolta i t'embolcalla.

Escena de la pel·lícula "My girl"

dimarts, 14 de juliol de 2015

El silencio que precede

—¿Cuáles fueron sus últimas palabras?
—No las hubo.
—¿Cómo es posible? ¿Acaso murió en silencio?
—¿Conoces otra manera más bella de morir? Morir en el silencio que precede al último.
—No entiendo...
—Atiéndeme:
Llega un momento, el momento crucial e inmediatamente final, en que has usado todas las palabras.
—¿Todas?
—Hasta la última.
Cuando eso sucede, cuando está todo dicho, llega tu fin y con él... con él, el penúltimo silencio.
—¿Y después?
—Después, nada. He aquí la belleza del silencio que precede.

Fotografia: Diana Dihaze    

"Algo caía en el silencio. Mi última palabra fue yo pero me refería al alba luminosa." (Alejandra Pizarnik)

diumenge, 12 de juliol de 2015

El meu món ha canviat i ara és aquest

Imatge de la xarxa

El meu món ha canviat i ara és aquest.
No sé si és millor o pitjor, ni si és un bon lloc per viure-hi.
En el meu món de vegades s’escolta la melodia d'una arpa; d'altres, m'escalfo en subterranis semblants als dels inferns. Però amb els contrastos, i tot i el caos, és el meu món.
Un dia, m'enfilaré al cim més alt i t'atansaré la mà. Si estàs disposat a posar en dubte el que creies per cert, a capgirar-ho tot del revés i a recórrer el meu món fent tombarelles, agafa'm ben fort la mà i no la deixis.
Seràs prou valent?

dimarts, 7 de juliol de 2015

Llop de nit

Ets llop,
llop de nit;
diria que llop solitari.
De dia...
no et conec de dia.
Però t'imagino a la platja,
a l'alba,
quan encara fa fresca
fent volar un estel de colors
i amb ell, tots els teus anhels.
El passat ja és mort
i ara reneixes nu
amb pell madura.
No ets llop de mar
ni de bosc
ni tampoc d’asfalt,
en tot cas, llop de l'aire.


Esgarrapes els núvols
sense caçar-los,
només pel joc
de  viure apassionadament.
No ho sé, ho imagino,
perquè jo a tu et conec llop,
llop de nit.
I et segueixo les petges
entre encuriosida i fascinada,
entre urpes i paraules.
De sobte, un udol;
es fa de dia
i el llop torna al cau.
La propera nit,
i si tinc sort,
potser et vegi els ullals.

(Fotografia trobada a la xarxa)

dijous, 2 de juliol de 2015

Sabe

Imatge trobada la xarxa
Sabe
a gloria
tu recuerdo en mi memoria.
Sabe
a dientes
de mordisco impaciente.
Y mas nadie sabe
a qué sabe tu sabor
¿sabes?
Sabes a sal de mar
y a dulce, a la par.
También a desierto
y a beso inexperto.
Me sabes tan bien
que bien sabes
que por ti,
por
ti
soy capaz de perder sabores
y pintar con colores
tu dulce voz.
Sabes suave,
al ágil vuelo del ave
y al mismo tiempo
al grave metal
de una llave.
Sabes más que bien
y lo sabes,
lo
sabes.