Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dimecres, 14 de desembre del 2016

Moixaines

Tinc moixaines per regalar-te,
acaronant-te i besant
aquestes galtones goludes.
També tinc caramels per donar-te
i endolcir-te més, si es pot,
la teva carona molsuda.
I tinc tantes ganes
de veure't créixer, i jo
fer-me petita i més petita...
Tinc tant per donar-te
que resulta ser res,
res de res,
per tot el que tu em dónes.

Fotografia pròpia


Per a l'Arcadi...

dissabte, 10 de desembre del 2016

Un tipo mediocre

Yo era un tipo normal con una vida común y una existencia corriente...
Pero ella vio en mí algo diferente, transformando mi mediocridad en algo extraordinario. Y por vez primera pasé a ser alguien destacado e interesante, y por qué no decirlo: importante.
Aún no sé qué hizo en mí, ni siquiera estoy seguro de que fuera ella. Quién sabe, tal vez sólo abriera mis ojos, o puede que los suyos llevaran venda.

Fotografia trobada a la xarxa

dimecres, 30 de novembre del 2016

Esa repentina alegría de vivir

Esa repentina alegría de vivir que echaba en falta, llegó a trompicones.
Justo a tiempo, justo antes de desmoronarse (mi) todo. A tiempo, digo, de que la nada invadiera mi ser.
Fue ese instinto enraizado de sobrevivir que acecha y espera el momento adecuado; y es cuando menos te lo esperas. No esperes pues a vivir, vive como puedas. Sobrevive y, de golpe y porrazo, volverás a sentir el cosquilleo de la chispa de la felicidad.
El teclado, hasta ahora empolvado, sonará de nuevo. Escucha atento, no oigas, sólo escucha y dime si no es esa la melodía de... la repentina alegría de vivir.



dissabte, 19 de novembre del 2016

Fuimos gotas de lluvia

Fuimos gotas de lluvia
y gatos en celo.
Crecimos en guetos
sin retos, a ratos.
Limpiamos de motas
de polvo, las botas.
Rotas las alas
volábamos quietos.
Fuimos lágrimas turbias
y sonrisas sinceras.
Fuimos gotas de lluvia
perecederas.

Fotografia: Mladen Parvanov

divendres, 4 de novembre del 2016

Un silencio clavado

Y su silencio dolió
como un puñal clavado a golpecitos.

O puede que lastimara más
mi pregunta,
convertida en retórica a la fuerza.
Tanta vida callando y
en un suspiro
se escaparon algunas verdades.
Ni las palabras alivian
ni los silencios otorgan.
Se me antojó
darle vida a los sentimientos mudos
a través de un puñado de palabras.
Y ahora...
Es en balde
darle la vuelta al reloj,
poner patas arriba el mundo,
mi mundo silábico, porque:

Siento cada infinito silencio
como un puñal clavado a golpecitos.

Imatge: Amy Judd





















"-¿Qué es? -me dijo. 
-¿Qué es qué? -le pregunté. 
-Eso, el ruido ese. 
-Es el silencio..."
(Juan Rulfo, "Luvina".)

dissabte, 29 d’octubre del 2016

Canjes de sueños

—Te cambio un sueño por una realidad absoluta.
—¿Y para qué querría yo un sueño, si creyera en verdades absolutas?
—¿Crees entonces que la verdad es relativa?
—Dime sinceramente: ¿Crees tú verdaderamente en tus sueños?
—No...
—Pues ¿y qué más da la verdad? No me cambies tu sueños; compártelos conmigo y soñemos, aunque todo sea una farsa.

Il·lustració: James R. Eads

dimarts, 4 d’octubre del 2016

Diria que et vaig veure

Diria que et vaig veure, però no ho sé del cert. Hi ha dies que et sembla veure el sol d'entre les nuvolades però tan sols són ganes de llum.
Tot i que diria que et vaig veure caminant a pas ferm entre la gent. Series un d'entre un milió però se't distingia perquè eres l'únic que no mirava on mira tothom, rebel·lat contra la inèrcia. Tenies la vista fixada a un punt indeterminat al qual tan sols jo podia arribar-hi.
Però no sé si et vaig veure, potser només vaig confosa. Quan passes tant de temps amb els teus pensaments, dormint amb ells, somiant amb ells, llevant-te amb ells, comences a confondre la realitat. Mai dubtes però, de la teva raó, tanmateix em sembla veure't entre la gent, en el reflex de la gota de rosada que casualment cau a la mateixa fulla, cada matí d'aquesta tardor eterna i també en l'horitzó difuminat, però essent tu i la teva perdurable essència.
Saps? No et conec però et pressenteixo, no com un espectre perquè et sento real i tangible; per això no dubto del meu seny quan em premo el pols i et reconec. Diria que et vaig veure i que et veig ara mateix, com si fossis aquí, tant present com que jo ja no sóc i passes a ser tu, sense rancors. Estic massa cansada, no puc pensar més i et passo el relleu, feliç, a tu.
Diria que et vaig veure, diria que et veig.


Fotografia pròpia

dijous, 22 de setembre del 2016

No va mal limpiar el alma

No va mal limpiar el alma
de vez en cuando,
cuando ni un trago la calma.

No va mal
cuando rebosa de pus,
cal y lágrimas.
Porque no somos de piedra
ni alabastro,
porque construimos
castillos de arena
pero la pena
los destruye poco a poco
a base de heridas
impregnadas de salitre.

No va mal
soltar sapos por la boca,
vomitar verdades,
sanar suciedades,
desincrustar el alma
y darle brillo.

No va mal limpiar el alma
de vez en cuando,
cuando ni un beso la calma.


Per la Rocío i la destacada sensibilitat de tots aquells que exerceixen l'àrdua tasca del Treball Social, dia a dia.

dimarts, 13 de setembre del 2016

No vull perdre'm aquest setembre

No vull perdre'm aquest setembre de cel blau i tres núvols posats a consciència.
Passejar encara amb vestit sense mànigues, sense suors, sense pors.
No vull quedar-me a casa i mirar-lo des de la finestra. Vull sortir al carrer i dir-li: —Hola setembre (!), potser amb alguna discreta exclamació.
No vull perdre'm aquest setembre que m'obsequia amb suaus ventades, que em deixen tornar a respirar sense ofec. Sé que és ell, el setembre, perquè el noto quan m'acaricia i em xiuxiueja: —Et retorno l'alè...
M'he comprat un molinet de vent, d'aquells de papers de colors i l'he posat al balcó per cerciorar-me, cada cop que dóna voltes, que és el meu estimat setembre.
No vull perdre’m aquest setembre, preludi de fulles seques i nous reptes.
M'agrada, setembre, com m'escurces els dies, perquè no calen tantes hores de sol i aviat arriba el nou demà, fresc, sense cabòries.
No vull perdre’m aquest setembre perquè em porta bells records i me'n crea de nous cada final d'estiu.
No vull perdre'm aquest setembre, discret setembre, estimat setembre.




dijous, 1 de setembre del 2016

Allà, al marge

Vaig observar, de lluny, un camp de gira-sols. No cal palpar per captivar-se. I em va sorprendre meravellar-me, encara, per la bellesa cromàtica després de tanta embriaguesa de groc, temps ençà en els camps de colze.
I allà al marge, acorralada per una papallona de colors, perduda, reflexionava en que la contemplació continuada i constant de la bellesa, la transforma en negativa, fins a la impossibilitat de no apreciar-la. Serà que els iris necessiten nous estímuls, i no només bells. Sovint ens cal observar la lletjor, l'horror i la putrefacció per tornar a prear la bellesa. O potser contemplar la monstruositat per trobar-ne la gràcia intrínseca?
De sobte, i entre tanta meditació, el cel va enfosquir donant una tonalitat grisa i quasi tètrica als gira-sols, i vaig trobar que ara inclús eren més bells. Allà al marge m'acompanyava una papallona de llum, grossa i basta als ulls de la majoria, però a mi em va semblar preciosa.



dimecres, 10 d’agost del 2016

El veler apedaçat

- No sé si seré capaç de suportar tants canvis; sóc tan dèbil...
- Només en la gran tempesta el veler sap si és bon veler i, només si resisteix el temporal.
- Però si en surt malparat dels entrebancs, només cal que apedaci la vela.
- Apropa't, toca'm el pit. Sents com batega el meu cor?
- Sí, fort i constant.
- Doncs té tants pedaços com dies té l'any.
- I les nits, què me'n dius de les nits?
- A les nits l'apedaço, i durant el dia...
- Digues, què fas durant el dia?
- Visc.
- Tan sols dónes vida al cor apedaçat?
- Tan sols? És que hi ha quelcom més important que això? Viure!

Imatge trobada a la xarxa

dijous, 28 de juliol del 2016

Filtras como harina a través del cedazo

Filtras como harina a través del cedazo. Sin intención de preparar ningún pastel, pues ya todo es demasiado empalagoso y pegajoso como el chicle pegado a la suela del zapato.
Sientes, padeces, escoges y desechas.
Nunca unos despojos tuvieron tanta vida.
Sabes hacerlo, controlas y cribas pero no peleas, aun corriendo el riesgo de quedarte con las tripas llenas de pus.
Dijeron que esto -llamémoslo secuencia, llámalo vida- consistía en una de cal y otra de arena. Pero la cal está ensangrentada y la arena es polvo.
Y ese maldito reloj que insiste en darme las horas. Más horas para sentir, padecer, escoger y desechar, para filtrar como harina a través del cedazo.

Gif de la xarxa


(Fragments inspirats en el "Psicoanalista" de John Katzenbach)

divendres, 22 de juliol del 2016

L'home que col·locava els carrers

L'Álvaro era un nen que en dormir unes poques hores en tenia prou, i de bon matí, quan encara entrava l'últim raig de llum de lluna per la finestra, ell ja tenia els ulls com taronges.
Una vegada en que essent tan aviat es va llevar del llit, sa mare el va renyar i li va dir que tornés a dormir, que els carrers encara no estaven col•locats. L'Álvaro va obeir i va posar-se a rumiar en aquest home misteriós que la mare deia que col•locava els carrers. On deurien anar a parar els carrers a la nit? S’enfonsarien com en arenes movedisses?

En això que va sentir un cop a la finestra. Es va aixecar del llit i s'hi va apropar. Darrere el cristall, un home vestit amb granota blava de treball recolzava una escala llarga sobre la part exterior de la finestra. L'Álvaro, tot sorprès, va obrir-la i l'home va atansar-li la mà tot dient: —Noi, m'ajudes a col•locar els carrers? Vaig curt de temps...

Era tanta la curiositat de l’Álvaro que sense pensar-s'ho dues vegades i ni tan sols a preguntar, va acompanyar-lo en aquesta engrescadora tasca de col·locar els carrers. Quan va haver baixat l'últim graó de l’escala darrere l’home de la granota blava, va haver de fregar-se els ulls perquè li semblava que somiava. L’escola, que deuria estar al final del carrer, havia desaparegut, de la mateixa manera que d’altres edificis que semblava que s’haguessin esfumat com per art de màgia. Entre l'asfalt hi havia sots que al abocar-s’hi semblava enfonsar-se un gran abisme negre. Feia por i tot de mirar, així que va aixecar el cap enlaire de seguida i va guaitar el cel. El cel... estava ben estrany. Una part del firmament era de color blau cel, i l'altre meitat era negre, amb alguns estels escampats. I en un extrem, hi havia l'home, dalt de l'escala que s'havia allargat infinitament, i que li feia senyals de que pugés. Per estrany que semblés i, tot i la llargada de l’escala, en un moment va ser a dalt amb ell, que arrencava els quatre estels que quedaven, i que li donava a l’Álvaro perquè els fiqués en una bandolera que duia creuada a l'esquena.
 Quan va arrencar l'última estrella, es va refregar les mans a la granota i va dir: —Feina feta! Vinga, baixem, que encara em queda per col•locar la fleca, que el forner és el primer en aixecar-se. Tu apaga els llums de les faroles, que ja és l’hora de fer-se de dia.
—I com ho faig?
—Bufa amb totes les teves forces.

I efectivament, a mesura que bufava cada farola, els llums s'apagaven i, immediatament el sol il•luminava per on ell ho havia deixat fosc.
 Quan va estar tot llest per començar un nou dia, l’home que col·locava els carrers el va picar a l’esquena i li va donar les gràcies per l’ajuda. L’Álvaro va fer un cop d’ull ràpid al carrer i va comprovar que tot estava perfectament col·locat, cada edifici, cada vorera, i cada farola apagada. I el sol enlluernava cadascun de tots els racons que tant ell com l’home havien recol·locat minuciosament. Va somriure satisfet, va donar una abraçada a l’home dels carrers i va enfilar-se a l’escala, col·locada al seu edifici per tal de tornar a la seva habitació.

Va despertar amb les sacsejades que la mare li feia:
—Desperta, que estàs ben adormit! És hora d’anar a escola.
—I avui, mare, sort de mi, que els nens tindran l’escola posada.
—Apa, renta’t la cara, que em sembla que encara estàs somiant.

L’Álvaro caminava satisfet pels carrers que havia ajudat a col·locar a l’home. Però, i si la mare tenia raó, i havia estat somiant?
Va ficar-se les mans a la butxaca mentre passejava i va notar que hi tenia quelcom que punxava. Ho va treure, s’ho va mirar i va somriure. Era un estel dels que l’home havia arrencat del cel i que per descuit, hauria anat a parar a la seva butxaca. O potser l’home que col·locava els carrers ho havia fet expressament...

Fotografia trobada a la xarxa

Per a l'Álvaro...

dijous, 30 de juny del 2016

Fotografia pròpia


"Només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls." (El Petit Príncep - Antoine de Saint-Exupéry)

diumenge, 19 de juny del 2016

Adoro tus defectos

Sería tan fácil poetizar tu sonrisa,
hacer rima de tus ojos saltones,
crear el más bello poema
de todos esos rasgos
que te hacen virtuoso.
Pero escojo el tramo difícil
y voy a versar sobre
los que consideras tus defectos
y por los que yo tengo debilidad
y adoro...
Adoro tu temblor de manos,
tu incesante parpadeo,
la sudoración que impregna tu camisa.
Adoro tu sutil timidez
y también tu valentía cuando,
alguna vez,
abandonas tu zona de confort.
Adoro esa mirada esquiva
sentida en mi cuerpo recorrido
más el ligero rubor
que combina perfecto
con el carmín de tus labios.
Adoro tus andares sigilosos
en los que pisas plumas
y levantas alas de ángel.
Adoro tu inseguridad,
esa pizca de falta de autoestima
que te hace adorable
y en consecuencia, bondadoso.
Porque no podría amar a nadie
que rebose aplomo;
te juro que no podría.
Definitivamente,
lo que más adoro
es tu bondad.
La adoro y
te adoro.


diumenge, 12 de juny del 2016

El fons dels teus anhels

És de nit i fa calor, no corre ni un bri d'aire, així que surts al jardí i inicies el ritual. Et descalces i comences a passejar per la vora de la piscina. Els teus peus suats trepitgen la rajola rugosa i sents un lleuger dolor que t'agrada, com quan et grates el voltant d'una crosta. I passeges temptada a llençar-t'hi, amb el que portes posat perquè ho fa espontani. Estàs farta de tot el que està i que t'encarregues que estigui premeditat, de ser tan previsible.
Penses en un ritu baptismal i camines per les quatre cantonades, una vegada i una altra, a un ritme que fas diabòlicament sensual, tot aixecant amb una mà el vol de la camisa de dormir per veure't bé els peus, que trepitgen aquella mena de grava artificial. Passeges, però no mires més enllà del teu perímetre de caminada, perquè no vols saber-ho, no vols saber si hi ha aigua al fons dels teus anhels.
Saps nedar, i molt bé per cert, i això et fa tenir un 50% de tranquil·litat. Però l’altre cinquanta és indecentment perillós en aquella piscina pràcticament olímpica i molt profunda, i en el fons, valgui la redundància, t'encanta i et provoca. Ja no saps si et provoca més el continent o el contingut d'aquella malèfica piscina.
I quan el passeig està a punt de tornar-se infinit, saps que és el moment de llençar-t'hi i, ho fas, et llences a la piscina amb els ulls tancats. Però ara, el teu temor, el que t'aterreix de bo de bo és obrir els ulls per comprovar si sures entre aigua, o pel contrari, això és el que anomenen la fi.

dijous, 9 de juny del 2016

No debo nada a nadie

No debo nada a nadie.
Sin embargo tengo la sensación de
deber  tanto y a tanta gente...
Para empezar a mis padres a los que debo la vida
y aun sin fin de personas que están y,
más si cabe, a las que se fueron.
También debo deberle al tiempo pasado y al presente
y a la naturaleza por su grandeza.
Le debo al agua y a la tierra,
al fuego que me quema
y al viento que me lleva
a mil parajes con mil colores y trajes.
Puede que deba a las pequeñas cosas
que me alegran los días
y también a las grandes (dejémonos de humildades).
Debería deberle al que me critica
de igual manera que al que me alaba.
(Debería pensarlo, debería pensarlo…)
Pero a quién más debo es a mí misma
por aguantarme
y por darme oportunidades
cuando erro
y cuando, erre que erre,
repito las cosas hasta el infinito.
Le debo también a la piedra
con la que tropiezo
una y dos veces,
y que hasta le he cogido cariño.
Aun así y todo, y la gran lista de deberes,
que no créditos,
juraría y juro que
no debo nada a nadie.

Fotografia pròpia

dimarts, 31 de maig del 2016

Reconèixer

Diuen que rectificar és de savis, però de reconèixer, del verb reconèixer no en parlen; i dic jo que... potser és de babaus (reconèixer; no, no parlar-ne).
Tot i així, vull reconèixer ara i aquí, i en aquest acte de valentia picardiosa o de picardia valenta.
Reconec doncs, que pel que conec de mi (poc o molt, encara no ho sé), no sempre mostro la mateixa cara.
Reconec que em recolzo en un mur, que té més de contenció que de protecció, quan presumeixo (menteixo en aquest verb; no és el meu estil) de tenir diferents facetes. I m'entendreixen els innocents que es fascinen amb aquesta afirmació i que els fa pensar que sóc sorprenent (i m'apunto un altre "tanto"). Als "curtits" però, se'ls pesca ràpid amb el mig somriure de "no cola"; però reconec que m'importa poc, per no dir gens, i ho dic en la meva defensa, perquè el cert és que es tracta d'un acte involuntari. Reconec i penso que, qui més qui menys, i segons la situació, usa... com dir-ho... no vull fer servir la paraula ‘armes’ per no fer-ne bel•licisme, sinó una declaració sincera. Dèiem... dic que tothom té els seus recursos, les seves eines, diferents vestits amb diferents estampats d'idiosincràsies.
Reconec també que no és fàcil entendre'm i que més d'un malcarat (en el sentit de dur una sola cara i mal triada) haurà deixat de llegir-me al primer rengló. I no li tiraré pas en cara (la dolenta, l'única que té) perquè reconec que si he rebuscat tant aquesta declaració, amb giravoltes impossibles és perquè el cert és que a ningú li agrada reconèixer sense embuts, perquè ens el embuts hom hi pot amagar encara alguna màscara d'aquelles, de les de supervivència.
Ho reconec, ara sí, que tinc més, per no dir moltes, cares.

Imatge: Igor Morski

(...) Por mucho que hubiera sufrido, lo mantenía oculto tras una de esas caras huesudas e inexpresivas que, por otro lado, no esconden nada y revelan una soledad inmensa. (Philip Roth)

diumenge, 24 d’abril del 2016

Bastado de sueños

—¿Qué es la vigilia?
—El no sueño.
—No es cierto, pues sueño más estando despierto.
—Claro, es que existen dos tipos de sueños. El descanso del cuerpo y de la mente, y aquel estado de fantasía, ilusión y  paradójicamente: de ensueño, difícil describir y distinto para todos. Me atrevería a decir que hay tantos sueños como colores (siempre que seas afortunado y visites dichos paraderos multicolor).
—Entiendo, pero mis sueños, que no sé si son los mismos de los que me hablas (no recuerdo si tienen colores, aunque sí sé que su luz me absorbe y ciega) no los vivo en la noche, o sí, pero no en la noche entre sábanas y con los ojos cerrados por el cansancio. No sé si me explico…
—Perfectamente, eres de los que sueñan despierto.
—Quizá se llame así, no estoy al caso, pero ahora me preocupa…
—No temas, no es malo soñar despierto, fantasear de día y además de noche.
—Ahí está el problema. No es que sufra de desvelo o insomnio, no se trata de eso. Pero yo nunca sueño a partir de medianoche, no en el momento en que con los ojos ya cerrados dejo de ser consciente.
—¿Nunca soñaste estando dormido?
—Nunca, que yo recuerde.
—Deja que piense… Pueden suceder dos cosas: o soñaste y no lo recuerdas, o en otro caso más extremo, digamos que estás bastado de sueños.
—¿Bastado de sueños?
—Exacto. Sueñas tanto en la vigilia, tanto, que durante el sueño (entendamos del cuerpo) ya no te quedan más sueños por vivir, revivir o “resoñar”.
—¿Y eso es bueno o malo?
—Depende de cómo lo mires. Sería malo si soñaras tanto en vigilia que vivieras más (si es que realmente es vida) en el mundo de los sueños que en el real, de a pie, mundano; y sería bueno por tu gran capacidad de abstracción y tu habilidad natural por fantasear, de la cual algunos carecen e incluso envidian.
—¿Sabes? No me importa si se trata de la primera opción, pues lo que conozco de este mundo me repugna, y quizás por ello prefiera vivir en mi mundo. Mi mundo, el de los sueños en vigilia es más limpio y se respira mejor, y no me refiero al aire precisamente.
Ya no me preocupa, prefiero estar bastado de sueños.

Imatge trobada a la xarxa

dimarts, 19 d’abril del 2016

El refugi

—Necessito un refugi per aquesta nit —va dir-li capcot, a la velleta que li va obrir la porta.

La dona, que no estava gens atemorida pel fet que un desconegut hagués picat a la seva porta a aquelles hores intempestives, se'l va mirar lleugerament i de dalt a baix, primer, per acabar aprofundint en els seus ulls, fins a gairebé torbar-lo.

—Disculpi, crec que no m'ha sentit. Li deia que necessito un...
—L'he escoltat perfectament! Tinc algunes xacres pròpies de l’edat, però l’oïda la conservo intacta. L’he sentit tant bé com escolto a l’uníson i en aquest precís moment, el cant dels grills i el carrisquejar de les seves dents, i que dedueixo que no es tracta de fred, en aquesta nit excepcionalment càlida.
M'ha dit que necessita un refugi per aquesta nit, i percebo per l’encongiment d’espatlles, que no només es tracta d'aixpoluc per una ni per dues nits. Com també me n'adono, i no sóc bruixa sinó longeva i amb molt terreny trepitjat, que la meva casa no li servirà de refugi, no per la protecció que vostè necessita, ni mil cases com la meva. La meva intuïció em diu que si el firmament fos una flassada de seda i els estels en formessin un bonic estampat hindú, i si per aquelles coses de la màgia pogués tapar-se amb ell, molt em temo que els peus li quedarien al descobert. Res avui, res en aquesta nit excepcionalment càlida li serviria per alleugerir aquest fred que du calat als ossos.

Ells ulls del desconegut van començar a humitejar-se i la dona va finalitzar: —Però no es preocupi! Passi, li faré una bona tassa de caldo. Escalfar el cos és el primer pas per escalfar l’ànima. Passi i acomodi's.


dijous, 17 de març del 2016

Sostengo

Sostengo
el mundo, mi mundo
en un solo dedo.
Sostuve y
sostengo que,
tengo tanto miedo
a la vida,
que no me acuerdo
ni de la inevitable muerte.
Sostengo
los límites de mi realidad
haciendo malabares
mientras camino de puntillas
sobre el abismo.
Sostengo
de soslayo
todo lo que tengo
lo que ensayo,
lo que debo
y lo que callo.
No me duele la espalda
pues el peso no es tanto
como el precio que pago
de saberme sosteniéndolo
todo
sin saber ni siquiera
de si sirve de algo.
Pero sostengo
y sostengo…
aun teniendo miedo
o quizá, y probablemente,
por ello.

Autor fotomontatge: Trasvorder

dijous, 25 de febrer del 2016

El mañana no se olvida

Si te digo que el mañana no se olvida
pensarás que es una memez
y que carece de toda lógica.
Pero es que me niego
a anclar mis pies en el pasado;
a malgastar valiosas horas
en atrapar nubes de antaño,
escurridizas entre mis manos.
Y no es que reniegue de mis raíces
las cuales apoyo en mi regazo,
en ataques de bella melancolía.
Lo que quiero es plantar las mías,
sembrar mi futuro
a base de árboles fruteros y,
desechar los arbustos
y malas hierbas.
Quiero conrear mi futuro,
labrar mis proyectos y, como no,
regar mis sueños.
Pero más que nada,
pretendo no olvidar
este pensamiento
que tatarareo en voz baja:
“el mañana no se olvida…”

¿Puede un deseo ser recuerdo?
¿Pueden hacerse realidad los sueños,
con un chasquido de dedos?
Quizá sólo el mañana
tenga todas las respuestas
-dice con voz grave
el duende que duerme
en mis calcetines raídos-


Anhelo vivir este presente
deseando que el mañana,
mi propio mañana,
no caiga en el olvido.
Y no me vale que llegue un día
que el futuro sea pasado
porque yo creo
a pie juntillas,
en la eternidad.


diumenge, 14 de febrer del 2016

Sentémonos al porche

Sentémonos al porche
a esperar envejecer.
Cuando caiga la luz de la tarde
y los últimos rayos doren el maíz,
que dan brillo a tus mechones,
moriremos.
Vayamos al porche.
Yo me sentaré en el banco
y tú en la mecedora
en la que una vez
tejiste nuestros sueños.
Y cuando la última lágrima
repose en el surco
de tus bellas arrugas,
será el anuncio del final,
de nuestro dulce fin.
Sentémonos al porche
a esperar envejecer,
juntos...

dimarts, 9 de febrer del 2016

La gent, la meva gent

M'agrada la gent que quan et pregunta "com estàs?" verdaderament espera resposta (i a més, l’autèntica).
M'agrada la gent que et mira als ulls constantment... constantment, excepte quan esclata a rialles, i les ganyotes li ho impedeixen (com m'agrada aquesta gent que riu amb ganes!)
M'agrada la gent que quan veu que et fas mal, fa ganyots de dolor propi (i el cert és que el patiment compartit, és menor).
M'agrada la gent amb la boca oberta (m'agrada saber que encara queda gent innocent que se sorprèn).
M'agrada la gent que corre sota la pluja, i les senyores que es posen bosses al cap, i els nens que xipollegen amb bótes grogues (m'agraden els paraigües tancats).
M'agrada asseure'm al banc del parc, obrir la llibreta, observar la gent i apuntar totes aquelles persones que m'agraden. I m'agrada arribar a l'últim full i tenir més i més noms per anotar.
M'agrada la gent, la meva gent.

Vinyeta: Quino

dilluns, 1 de febrer del 2016

(des)equilibrios

¿Y a ti, qué te enamoró de él?
Pues te diré que no fue tanto lo que me enamoró, sinó lo que me enamora.
¿Entonces, qué es?
De él, me enamora su forma de quererme. De quererme y de mirarme como me mira, y de yo notárselo en su pulso, y de pintar luces en mis sombras, y de llegar a desvanecerme, por saberme tan amada.
¿Puede alguien pedir algo más que eso?
Sí que se puede pedir: quererse de igual forma.
Te equivocas, pues el equilibrio no es bueno para el amor, y en ninguna de sus formas.

Pintura: Gueli Torres

dimecres, 20 de gener del 2016

La verdad no carece de matices

Entre mis verdades
y tus mentiras
(¿o era al revés?)
hay tantos matices
como colores
en los destellos de tus ojos.
Si me quisiste alguna vez,
lo desconozco;
si me odiaste, ocasionalmente,
no me dolió.
A pesar de que este amor
y esta pena
fueron fortuitos,
siempre queda la duda
que me apena como deuda
de si fue verdadero
o para más inri, real.
Porque la verdad no carece de matices
y pintaría con lápices
todos los axiomas
que creía, sostenían
éste, nuestro infinito.
Y ahora se deshace por momentos
en cuanto las dudas
me asaltan
como llanero solitario
a galope, en mis entrañas.
Quizá sea una paradoja
que me estrangula
como una soga,
con su señoría apodada “la Verdad”
sujetando la cuerda.
Quiero creerme mis mentiras
y obviar tus verdades
(¿o era al revés?),
para sobrevivir como marioneta
en este teatro de títeres
que no deja títere con cabeza.


"Una vida está saciada de circunstancias, de ¿destinos? que se entrecruzan y la verdad/razón nunca carece de matices" (Jaime Valeria)

dimecres, 13 de gener del 2016

Transparent

El seu tarannà consistia en escapolir-se, escapar-se i enxiquir-se fins a ser minúscul i insignificant. El seu desig, fer-se invisible, o millor encara, transparent.
I un dia d’aquells, de tants, en que passava satisfactòriament desapercebut, va escoltar "I què se n'ha fet d'ell?". Una frase que a qualsevol altre, viu, visible i present, s’hauria pres com a ofensiu. Però per ell va ser decebedor. Tant li feia ser recordat en vida o en mort; no volia ni tan sols ser esmentat.
I és que en el fons, la transparència és tan sols un estat...

Fotografia: “Surreal” de Christopher McKenney

dilluns, 4 de gener del 2016

Aquellos hombrecillos verdes

Aquellos hombrecillos verdes que surgen de los callejones que apestan a orín, no son extraterrestres, pero bien podrían ser de otro planeta.
Los hombrecillos, que no deben tal diminutivo a su estatura sino a su poca categoría y poca vergüenza, abundan en nuestras calles, ciudades y casas.
Piensan con el pito, que para más inri es minúsculo, por lo que la neurona que acuña dispone de poco hábitat.
Se jactan de ser corteses, pero si te abren la puerta para que pases primero es sólo para mirarte -babeando asquerosamente- el trasero. Señores, que son sólo dos nalgas y una raja!
Otra de sus sublimes habilidades es la del carraspeo con consiguiente escupitajo, de después del carajillo de las tres post merídiem. ¿De dónde saldrá semejante pollo verde? Que no sean restos putrefactos del cerebro que se escapó del pito…
Por no hablar de los piropos que sueltan, tal trovador o poeta. Igual te largan un “guapa” con erre en medio (que te da a pensar si te llaman bonita o cerda) que otras frases más complejas, con sujeto y predicado y todo, y de lo más ingeniosas. Eso sí, siempre sin dejar de lado el color verde que acuna su nombre.
Y esa manera de rascarse o “arrascarse”… Serán pulgas, o el tejido de pana del pantalón? Si es que ya no se hace ropa como antes!
En fin, que verde que te quiero verde, pero los hombrecillos verdes cuanto más lejos, pero lejos lejos… mejor!