Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dijous, 22 de setembre del 2016

No va mal limpiar el alma

No va mal limpiar el alma
de vez en cuando,
cuando ni un trago la calma.

No va mal
cuando rebosa de pus,
cal y lágrimas.
Porque no somos de piedra
ni alabastro,
porque construimos
castillos de arena
pero la pena
los destruye poco a poco
a base de heridas
impregnadas de salitre.

No va mal
soltar sapos por la boca,
vomitar verdades,
sanar suciedades,
desincrustar el alma
y darle brillo.

No va mal limpiar el alma
de vez en cuando,
cuando ni un beso la calma.


Per la Rocío i la destacada sensibilitat de tots aquells que exerceixen l'àrdua tasca del Treball Social, dia a dia.

dimarts, 13 de setembre del 2016

No vull perdre'm aquest setembre

No vull perdre'm aquest setembre de cel blau i tres núvols posats a consciència.
Passejar encara amb vestit sense mànigues, sense suors, sense pors.
No vull quedar-me a casa i mirar-lo des de la finestra. Vull sortir al carrer i dir-li: —Hola setembre (!), potser amb alguna discreta exclamació.
No vull perdre'm aquest setembre que m'obsequia amb suaus ventades, que em deixen tornar a respirar sense ofec. Sé que és ell, el setembre, perquè el noto quan m'acaricia i em xiuxiueja: —Et retorno l'alè...
M'he comprat un molinet de vent, d'aquells de papers de colors i l'he posat al balcó per cerciorar-me, cada cop que dóna voltes, que és el meu estimat setembre.
No vull perdre’m aquest setembre, preludi de fulles seques i nous reptes.
M'agrada, setembre, com m'escurces els dies, perquè no calen tantes hores de sol i aviat arriba el nou demà, fresc, sense cabòries.
No vull perdre’m aquest setembre perquè em porta bells records i me'n crea de nous cada final d'estiu.
No vull perdre'm aquest setembre, discret setembre, estimat setembre.




dijous, 1 de setembre del 2016

Allà, al marge

Vaig observar, de lluny, un camp de gira-sols. No cal palpar per captivar-se. I em va sorprendre meravellar-me, encara, per la bellesa cromàtica després de tanta embriaguesa de groc, temps ençà en els camps de colze.
I allà al marge, acorralada per una papallona de colors, perduda, reflexionava en que la contemplació continuada i constant de la bellesa, la transforma en negativa, fins a la impossibilitat de no apreciar-la. Serà que els iris necessiten nous estímuls, i no només bells. Sovint ens cal observar la lletjor, l'horror i la putrefacció per tornar a prear la bellesa. O potser contemplar la monstruositat per trobar-ne la gràcia intrínseca?
De sobte, i entre tanta meditació, el cel va enfosquir donant una tonalitat grisa i quasi tètrica als gira-sols, i vaig trobar que ara inclús eren més bells. Allà al marge m'acompanyava una papallona de llum, grossa i basta als ulls de la majoria, però a mi em va semblar preciosa.