Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dijous, 27 de desembre de 2012

Sabates vermelles

Un dels millor moments del dia era quan passejava pel Passeig de Gràcia de Barcelona a la sortida de la feina.
Li agradava caminar sobre l’asfalt de la gran ciutat i mirar els aparadors d’aquelles botigues prohibides.

Hi havia una sabateria per la que tenia especial predilecció.
I va ser allà on va trobar aquelles sabates... Pell vermella lluent, tacó d’agulla, disseny italià probablement. Les sabates més boniques i refinades que mai havia vist. Elegants, seductores, una verdadera peça de museu.
Llavors abaixava el cap i es mirava els peus. Com era habitual en ella, duia aquelles sabates negres senzilles i còmodes, adaptades des de feia temps a la seva forma.
Aixecava la vista una altra vegada i tot contemplant aquelles sabates vermelles, començava a rumiar amb què hi conjuntarien.
I era així com iniciava el seu particular viatge calçada amb les sabates màgiques.
Recordava aquell vestit de cocktail negre que mai havia pogut estrenar per no donar-se l’ocasió adequada a ell, i que lluiria a la perfecció amb les sabates vermelles.
Es podria cobrir les espatlles amb aquella pashmina de caixmir que una vella amiga li va portar de Milà i que desava amb tanta cura a l’armari.
I s’hauria de fer alguna cosa amb els cabells.Un recollit la faria més esvelta. Podria anar a la perruqueria sense cap raó concreta, més que la de que aquelles belles sabates no mereixien menys.
No li agradava massa dur joies, però aquelles arracades de brillants de l’àvia que no es posava més que per celebracions i sempre patint per no perdre-les, li donarien un toc sofisticat.
I havent deixat enrere el Passeig de Gràcia seguia imaginant els últims detalls: pantis, bossa de mà...
Fins que sense adonar-se’n arribava a la porta de casa. I allà mateix, al posar la clau al pany, s’esvaïa la fantasia. Es mirava els peus i portava les atrotinades sabates negres de sempre.

Però una nit de vigília en la que les taquicàrdies li esgarrapaven els llençols va decidir que l’endemà, al sortir de la feina, aniria a comprar-se les sabates encisadores.
Aquella nit de bruixes va somiar que els seus peus eren calçats per dues taques vermelles que l’alçaven en un vol de fantasies inimaginables.

I a l’endemà, a l'acabar la jornada va entrar decidida a la botiga. La dependenta va treure les sabates de la capsa com qui subjecta per primera vegada un nadó. Es va descalçar i es va emprovar aquella divinitat feta objecte.
Els seus peus van notar el fred del cuir i l’opressió d’una forma estreta. Es va mirar al mirall i va adonar-se que havien perdut la lluentor i fins i tot l’elegància que mostraven a l’aparador.
Va seure i va mirar-se les seves sabates negres de batalla, deformades. Com sempre estaven allà, esperant, pacients...

Va sortir de la botiga satisfeta. I abans d’encaminar-se pel Passeig de Gràcia direcció a casa seva, es va mirar els peus i va trobar que les seves sabates negres eren les més boniques i seductores de tota la ciutat.



1er Premi 3ª edició Relat Insòlit

7 comentaris:

  1. Les dones -i les sabates- menys coquetes esdevenen les més coquetes, deia André Maurois. M'agrada aquest final.

    ResponElimina
  2. Doncs, no sé com prendre-m'ho... jo sempre m'havia considerat una dona coqueta. Hehehe!
    Entenc el que vols dir. De vegades les dones més senzilles són les més seductores.

    Tot i que ja saps que en aquest relat les sabates són tant sols un símbol...

    ResponElimina
  3. Parlant de sabates jo sempre duc les més còmodes i gens coquetes, tinc uns peus delicats. Però penso que tota la fantasia que li destapen les sabates de l'aparador és un senyal que, a part de fer-li valorar més les que duu, li obre una porta més enllà. De vegades allò que fantasiem perd la màgia quan ho tenim, però no ha de ser necessàriament així. Potser si se les hagués comprat, al cap d'uns dies haurien pres la forma dels seus peus i li haurien quedat boniques, per combinar-les amb les altres. M'ha agradat molt el relat!!

    ResponElimina
  4. És bo que cada persona visqui dins les seves possibilitats. Probablement aquelles sabates no estaven fetes per ella. De totes maneres no sé que tenen les sabates de tacó que als tios ens posen ;)

    ResponElimina
  5. Sílvia, referent a la fantasia, penso que sovint perd la màgia quan es torna tangible. Però també és cert que algunes vegades, encara que poques, la realitat supera la ficció!

    Ricard, jo no crec que tingui a veure amb les possibilitats de cadascú sinó més aviat amb les expectatives creades. I bé, les sabates de tacó d’agulla sempre han estat símbol de fetitxisme...

    Gràcies!

    ResponElimina
  6. No has visto los últimos modelos de las Nike, ni de las five.ten. Sinó lo flipas tú y la de los tacones.

    ResponElimina
  7. Anònim, serà qüestió de mirar-les. Ja et direm el què...

    ResponElimina