Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dimarts, 30 d’octubre de 2012

Gris

Aquell matí de tardor a l’obrir l’armari va recordar que, anys enrere, tot el seu vestuari havia estat fosc.
Aleshores, gairebé tot s’ho comprava de color negre. Un negre que amb les rentades havia agafat aquella tonalitat grisosa.
I ara, al veure aquelles camisetes llampants, aquells estampats que barrejaven colors blaus, vermells i verds, va trobar que li feia mal als ulls.

No recordava exactament el moment en que va deixar la vida grisa. Però sí va fer memòria en que, durant aquest últim temps, havia estat com levitant, vivint una mena d’aventura tacada de colors fascinants. Un desgavell de peripècies, totes elles irreals.

I quan l’estómac va començar a regirar-se-li de tantes voltes que havia fet muntada a la muntanya russa, va decidir de que era hora de baixar de l’atracció. Llavors va tocar de peus a terra i va vomitar totes les llampants fantasies, infantils i absurdes.

De sobte, les il•lusions òptiques van desaparèixer. Les abstraccions i metafísiques van passar a un últim pla.

I quan el seu cos va estar a to, va decidir de que ja era hora de tornar a la vida grisa.
Una existència grisa, però real i palpable. Insípida, per als més incrèduls.

Va tornar al color de les cendres, al de les il•lusions llençades al foc. Al color fred de l’acer. Als tons imprecisos de la boira.
Va abandonar les primaveres per endinsar-se al gris de la tardor.

I va enretirar tota la roba llampant per deixar pas als pantalons negres, i les jaquetes de caixmir grises.

dimarts, 23 d’octubre de 2012

Desmuntant castells de sorra

Desmuntant castells de sorra, construïts amb fonaments de fantasies, il•lusions irrisòries i contes extrets de la més absurda i bonica història mai creada.

Castells que s’enderroquen a base de cops de puny just al ben mig de la torre de guàrdia.

Bufons encarcarats que es llencen al buit, per caure a un llit de roques i petxines.

Torre que cau, ona que l’empassa.

Runes desaparegudes enmig de la platja.

Tot va ser, res és. Com si mai hagués existit.

Mar que arrossega rius d’emocions gravades a foc, sota pell.

Fortaleses que es desmunten, s’esmicolen, gra a gra, il•lusió a utopia.

Sentiments agredits, atemptat directe a la sensibilitat dels cors més febles.

Olor de sorra humida, record de rugositats, i un munt de grans que ara trepitja, amb força.


divendres, 19 d’octubre de 2012

Insomni, necessitats bàsiques i altres putades

Nit de dijous 18/10/2012:
 
23:30 p.m. Per una vegada he aconseguit anar a dormir abans de les 24h.Tot un rècord per a mi. El meu cos ho necessita. Fa temps que no dormo més de 5h seguides i els meus ànims se’n comencen a ressentir, de la mateixa manera que els qui han de patir el meu conseqüent mal humor.
Sento que avui estic força relaxada. Comença a fer fred i així dóna més gust d’agafar els llençols. La remor de la pluja suau m’incita a dormir plàcidament.
Sé que no trigaré a agafar el son. “Perfecte!” em dic a mi mateixa.
I en un quart d’hora ja sóc al setè cel. Diria que inclús em cau la babeta...
 
03:52 a.m. Em desperto lleugerament per unes incipients ganes d’anar a fer un riu.
 Em convenço fàcilment de que em puc aguantar.
Un minut, i torno als dolços somnis.
 
04:35 a.m. Una forta opressió de bufeta em torna a despertar. Dubto.
 
04:45 a.m. No em puc aguantar més.
Sense obrir els ulls, per no desvetllar-me, m’aixeco del llit lentament. Estic mig dormida, encara. Anem bé. Faré les meves necessitats i en un minut tornaré als meus somnis, que precisament avui era d’aquells tan agradables.
  
04:47 a.m. Un intens dolor a l’espinilla (no he sabut esbrinar si el mot és correcte) em desperta de cop. M’he clavat la punta del llit en aquell punt de la cama que fa tant de mal. Aguanto la respiració per no cridar, al mateix temps que em mossego la llengua.
  
04:53 a.m. Arrossegant-me pel dolor, arribo al bany.
Per acabar-ho d’arrodonir me n’adono que s’ha acabat el paper higiènic. Encara amb els ulls tancats, palpo a veure si trobo un rotllo nou... però no. He d’acabar obrint el llum per buscar-lo.
  
05:10 a.m. Torno al llit amb el profund dolor de cama, un lleuger gust de sang a la gola, i els ulls oberts com plats.
  
05:30 a.m. No sé quantes voltes hauré donat al llit. La manta fina deu haver caigut i ni ganes de recollir-la. Tremolo de fred.
  
05:55 a.m. Per fi he caigut als braços de Morfeu.
 
06:00 a.m. Sona l’odiós despertador.
 
Em temo que avui no serà un bon dia...

diumenge, 14 d’octubre de 2012

A un pam de l’abisme

Aquell dia qualsevol dels qualssevol dels dies de la seva vida va tancar els ulls una llarga estona. I a l’obrir-los, les parpelles se li enganxaren.
Llavors va decidir no aclucar-los mai més.
I l’insomni es va convertir en el seu amic inseparable.
I les hores de vigília li van mostrar un món oníric de tots cantons encisador, hipnòtic a tots els eixos.

Es presenta en la foscor més profunda i la partida comença buscant una petita espurna de llum.
Sobre el tapís negre s’intueixen obstacles en forma d’ombres que dansen provocadores davant els seus ulls cecs.
Fitxes simulen siluetes sinuoses, sensuals, seductores, davant ulls clucs que tot ho veuen.

I empassa saliva.
I conté l'al.lè.
I tota ella s’estrem amb pell de gallina.
I amaga rubors.

Passeja per la vora del taulell, a un pam de l’abisme infinit.

I la provoca.
I l’entusiasma.
I se li accelera el cor.
I la ceguera es torna total.

Les parpelles se li enganxen.
Perd la partida.
L’abisme la vomita a la llum.
Avui ha tingut sort. O potser no?