Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

diumenge, 10 de febrer de 2013

Una pedra a la butxaca

Passejava sense rumb fix per la vall, pensant... sense pensar. I conduït per la seva aguda oïda, va seguir la remor de l’aigua brollant, fins arribar al riu.
Va seure a descansar-hi a la vora. I va ser allà, ben a prop de l'aigua, on va trobar aquella pedra. Un tros de roca brillant pel reflex del sol d'estiu, sobre la rugositat mullada.
Quan ja va haver reposat prou, no va dubtar un sol instant en desar-se la pedra a la butxaca i emprendre el viatge de tornada.
Se sentia estranyament feliç per haver trobat aquella pedra enigmàtica, un tresor secret.

A mig camí però, va començar a pesar-li molt. Va parar, se la va treure de la butxaca, va mirar-la com hipnotitzat i li va caure al terra.
A l’anar a recollir-la i degut al cansament de l’excursió, va ensopegar amb ella. Ràpidament, i tot i adolorit, se la va tornar a guardar i va seguir el seu camí.

El trajecte era llarg i el tacte aspre de la roca li va fer un forat a la butxaca de les bermudes. Va ser llavors quan li va tornar a caure i hi va tornar a ensopegar.
Dubtós entre tornar a collir-la o no, i amb la molèstia dels blaus als genolls, finalment va decidir tornar a endur-se-la.

Seguia el seu camí però les cames defallien i el pes de la pedra ja era insuportable. Augmentava a cada metre, a cada passa.
Mentre caminava amb gran esforç es va mirar els genolls masegats i les mans ensangonades, sumat a aquell pes que li produïa un dolor extenuant. Així que, sense pensar-s’ho més i abans de penedir-se’n, va fer mitja volta arrencant a córrer.
Corria amb rapidesa, com mai a la vida havia corregut, per no donar-se  temps a pensar en l’encisadora pedra i penedir-se’n.

Quan va ser per fi a  la vora del riu, va tancar els ulls ben fort i va treure’s la pedra de la butxaca.
Sembla que les forces de la naturalesa estaven de la seva part, ja que el vent, just en aquell moment ,va cessar. I va ser aleshores quan va llençar la pedra amb una força desorbitada al fons del riu. Tan lluny la va tirar, que es va perdre en l’horitzó.

De cop... silenci i pau. Tornava alleugerit a casa, no sense abans, vessar-se-li una cabalosa llàgrima.

6 comentaris:

  1. El teu relat m'ha agradat molt. Jo també he de llençar alguna pedra més enllà de l'horitzó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Anònim.
      L'important i difícil és tenir prou valor per decidir-se a llençar-la, perquè de fet, llençar-la és el més fàcil.

      Elimina
  2. De ben segur q quan la pedra ha caigut a l'aigua s'ha produit un petit trasbals momentani en forma d'onades concentriques pero ben aviat tot a tornat a la normalitat com si res hagués passat. ;))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ricard, m'agrada la teva descripció del moment de la caiguda de la pedra a l'aigua i les seves conseqüències. Sembla la continuació del relat. :-)

      Elimina
  3. Ara recordava les meves filles llençant pedres al riu (fet real). Per elles era només un joc, però ho feien amb alegria i... passió. Molt bon relat. Gràcies per compartir-lo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegra que el text t'evoqui bons records. Una simbologia més positiva...
      I gràcies a tu, per llegir-lo.

      Elimina