Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dimecres, 29 d’agost del 2018

Romper el cielo


Y llega un momento en que todo es predecible y te parece que ya has vivido lo que tocaba vivir. Que conoces todas las respuestas, no surgen más preguntas, mas pierdes el interés por todo. La vida es sumamente aburrida y te da pereza hasta hablar, actuar e incluso pensar. Te ves mayor aunque tampoco añoras la juventud; quizás tan sólo su inocencia por volverte a dejar seducir por el efecto sorpresa. Pero te desdices porque ya te sobra; te sobra todo, hasta la gente y su comportamiento previsible. Podrías hacer spoiler de absolutamente todo, pero ni lo harías por cansancio y tedio.
Dicho todo esto, encuentras una mísera esperanza porque ¿sabes?:
Me niego a dejar de creer en la magia y las sorpresas. Y no hablo de pequeñas sacudidas internas sino de aquellas sorpresas que te hacen vibrar. Y no, no estoy hablando del amor ni tampoco del amor poético, ni del universo ni fuerzas cósmicas. Tampoco de las pequeñas cosas, dícese del murmullo del viento o la belleza del mar.
Yo hablo de hacer tamborilear los cimientos, el ser y el futuro. Hablo de convertir lo cierto en incierto, hasta romper el cielo.
Hablo de... ¿Sabes de qué hablo? Porque yo no, y espero que tú me lo digas.
¿Sabrás sorprenderme?

Fotografia: Alex Stoddard

dijous, 12 de juliol del 2018

Ni em dol, ni estic de dol

No em dol res.
Res de qui no m’interessa que em dolgui.
No em dols tu, ni ell, ni l’altre...
I em sento tan alliberada!
Temps ençà que em dolia tot;
cada parcel•la de pell i...
...ara no em dol gens.
M’estaré tornant de gel?
Però jo vull ser foc!
Foc o espurnall,
no per desfer cap glaciar
sinó per combatre el dolor que, ara,
ja no em dol.
Com alleugera l’aigua
i quin gust cremar.
Ja no em dol el que dol a la majoria.
I és que no vull ser com tothom,
sent aquest el meu secret per
ser foc,
ser forta,
ser immune,
única
i gairebé, gaire... bé:
indestructible.
Perquè ja no em dol;
ni em dols
ni em dol res,
res
de
RES.


dijous, 24 de maig del 2018

Et vodria regalar una estrella

Et voldria regalar una estrella;
una estrella que fes joc
amb els teus ulls que són planetes.

Una estrella et portaria
dins un cove de vímet
entre flassades de seda.

Et voldria regalar una estrella,
una de petiteta
per poder dur-la, tocant-te,
com amulet de butxaca.

Una estrella et daria,
per sentir-te més a prop
quan la nit m’abandona
a solituds i tenebres.

Una estrella ben brillant
per il•luminar-te el camí
que et portés a ca meva.
I deixaríem la porta entreoberta
perquè ens mirés satisfeta
en ser escollida pel firmament:
(a enamorar-nos)
ella, l’estrella,
la que fa joc amb els teus llavis
i els teus ulls que són planetes.



diumenge, 6 de maig del 2018

El purgatorio está lleno de falsos altruismos

Detesto los que llenan sus bocas de grandes proezas en nombre de la humildad y hacia al tumulto prójimo, ignorando las lágrimas que vierte el que tiene justo a su lado.
Quizás, sólo quizás -es mi opinión y no humilde-, debiéramos ayudar al que hacemos caso omiso porque no proclama sus problemas a los cuatro vientos, más que a la multitud bien sabida necesitada.
Quizás o probablemente, debiéramos abrir bien los ojos, antes que el corazón.
Quizás o casi seguro, primero deberías ayudarte a ti mismo. El altruismo no es ni una terapia ni un purgatorio de tus propios pecados.
Dejémonos de quizás(es), lo afirmo con rotunda seguridad. La caridad no es lo mío, ni tan siquiera la desinteresada, y ni mucho menos el alardeo. -¿Y por qué demonios la "filantropía" me sonará a droga de diseño?-
No olvidemos que estas almas misericordiosas no saben lo que es el anonimato pues al dar una limosna -lo que les ha sobrado del cortado- sólo les falta llevar un palo de selfie incrustado en sus posaderas.
Y ahora que caiga un rayo en forma de castigo sobre mi ser. No tengo miedo ni a mi déficit misericordioso ni a mis flaquezas. Porque aun detesto más, si cabe, la penitencia.

dilluns, 30 d’abril del 2018

Allò que escurça els dies

—Mare, per què el dia acaba tan ràpid?
—No és que acabi ràpid, fill, és que se’t fa curt.
—I no és el mateix?
—No... Et sembla que el dia passa ràpid perquè no te n’adones del pas del temps i això és bon senyal.
—Tu creus, mare? —no semblava massa convençut.
—Oh, i tant! Si el dia transcorre a la velocitat d’un llamp, com tu em dius, és que ho passes d’allò més bé durant el dia.
—No  —va sentenciar.
—Com que no? —estava totalment desconcertada.
—Doncs que al llarg del dia, també em passen coses no gaire bones, com quan em renya la mestra per no haver fet els deures.
—I amb raó! Però al que anàvem... Segur que tens més bons moments que dolents, i els feliços pesen poc a la balança del temps. Per això et passa el dia tan de pressa!
—No estic segur perquè el dia, el dia amb el seu sol, quan brilla fort i també quan se li van apagant els rajos, no em resulta tan ràpid.
—A veure, pensem en això... Si durant el dia, amb el llum del dia, les hores corren sense presses, llavors... llavors és algun moment de la nit que resulta efímer. Esbrinem-ho: —va afegir, mentre s’ajeia al seu costat— Quin és el teu moment més feliç del capvespre o de la nit? Digues, quin és aquest instant que no voldries que acabés mai i que alhora t’escurça els dies?
—Mare, doncs...
—Digues! No em deixis amb aquesta incertesa! —començava a posar-se nerviosa—
—Ara que ho dius... no hi havia pensat però, ara que ho dius, és el moment, just el moment en que m’has llegit el meu conte preferit i...?
—Així doncs és el conte?!
—No! Deixa’m acabar... Després del conte i just abans de tancar el llum, què fas mare? Què em fas mare?
—Un petó! —va cridar, somrient.
—Sí, mare. És el petó de bona nit que m’embolcalla i em fa venir son però que tanmateix és fugaç, i voldria que no acabés mai!
—Doncs bé, no et preocupis més. A partir d’ara els dies no acabaran tan ràpid.
—Ah no? I com és això? —no entenia res.
—Perquè a partir d’ara, tresor, el meu petó de bona nit serà tan llarg com llarg el dia, immens el firmament de la nit i infinit l’amor que et tinc.
—Bona nit.
—Muà!





dijous, 5 d’abril del 2018

No és el mateix doldre que recança

No és el mateix doldre que recança. I la diferència de verb a substantiu ara és la que menys ens importa.
Perquè doldre, o doler si ho vols, refereix a un dol o a una pena. Un desconsol que bufeteja la cara com un vent del març marçot, que et frega fort però no et deixa marca. Doldre dol, poc o molt, però no estigmatitza. Així doncs, si es tracta de dol, persevera, mulla les sabates amb quatre llàgrimes maldestres i aixeca el cap de seguida, que el sol brilla allà per on camines.
Però si es tracta de recança i enuig que deriva en ira i fellonia, calça’t bé... Perquè aquesta ràbia que es clava al coll a l’empassar i pesa a l’estómac com una àncora que t’enclava a terra; aquesta, sento dir-te que no amaina. A no ser que amb polsim màgic sàpigues transformar-la en un dolç conillet blanc; però no t’he vist mai amb barret de copa.
I és que no és el mateix doldre que recança, de la mateixa manera que no és el mateix l’amor, que enamorar-se.



dimarts, 6 de març del 2018

Un dol, una aroma

Cada matí, quan encara era al llit i just abans d’obrir els ulls, seguia el mateix ritual: inhalava profundament, esperant ensumar el cafè recent fet de la seva dona. Era una olor tan deliciosa! I el més curiós de tot és que a ell no li agradava gens el cafè, no li havia agradat mai; però era el primer que feia la seva dona al trencar l’alba.
Malauradament, l’única olor que podia percebre cada matí i durant tot el dia, era com a ranci. Des que havia mort la seva dona, no parava de sentir aquella olor a ranci que probablement venia d’ell mateix. Perquè així se sentia, com en estat de putrefacció interna.
Però no es donava per vençut i, cada matí, després del fracassat ritual, anava a una cafeteria; cada dia una diferent, esperant olorar el cafè de la seva dona, si més no, un que s’hi assemblés una mica. I tot, per poder sentir-la a prop, d’alguna manera, de l’única manera que se li havia ocorregut i que era a través de l’olfacte.
Ell no se’n demanava de cafè, només un croissant (ja estava fent panxeta...). Però en cap de les cafeteries, fleques i bars que havia entrat, havia trobat aquella flairança propera.
I és que en el fons, ell ja sabia que hi ha coses del tot irrepetibles. Bé, de fet no era el cafè el que era irrepetible, i ni molt menys, insubstituïble. Però tant li feia... Aquella recerca de l’aroma era el seu dol.